Programa educativo
Programa educativo
Programa educativo

Línies d’investigació

Amb el títol Col·lecció MACBA. Un segle breu, la presentació permanent de la col·lecció fa un recorregut cronològic que comença el 1929 i que arriba fins als nostres dies. En aquesta mostra es pot veure la tensió que hi ha entre les diverses maneres de fer art, i les diverses respostes que els artistes han donat a qüestions com ara les crisis econòmiques, la guerra, les tensions colonials, les lluites feministes i les dissidències sexuals.

Qualsevol treball crític en relació amb les col·leccions d’una institució pública s’ha de situar en el centre de la tensió entre la memòria i l’amnèsia, la construcció identitària i la seva resistència. Perquè una col·lecció sempre és més que una suma d’objectes, d’artefactes o obres d’art. És, sens dubte, molt més que un llistat d’autors o artistes, i es compon d’afectes i històries que en construeixen la identitat. Cada col·lecció, de manera inevitable, té un paper fonamental en la configuració dels cànons de cada època.

Amb aquests paràmetres, en la seva aproximació a la Col·lecció com a dispositiu objecte d’anàlisi crítica, l’equip d’Educació del MACBA treballa des de l’experimentació en l’estudi de les possibilitats de construir relats i memòria afectiva al voltant de les obres d’art que componen la Col·lecció del museu. Si assumim que la producció artística és una manifestació d’una singularitat que no es pot entendre si no es relaciona amb un context i moment determinats, la proposta educativa per al curs 2019-2020 es desplega al voltant de tres eixos: el primer investiga la Col·lecció de manera transversal, com a espai de construcció de relat. Per fer-ho, continuem amb el grup d’investigació entorn a la Col·lecció format per professors, educadors i artistes i sota la direcció de Julia Ramírez Blanco.

Aquest grup que es va configurar el gener del 2018 s’obre a noves incorporacions per al nou curs i reflexionarà sobre el potencial per a l’experimentació pedagògica d’una col·lecció. D’altra banda, s’enforteix l’oferta educativa en relació amb la Col·lecció per a estudiants d’educació primària amb la participació d’artistes en sessions en què l’exposició es converteix en un taller per treballar, des de les estratègies artístiques, aspectes vinculats a l’experiència de les nenes i els nens. En aquestes activitats es potencia l’autonomia de l’alumnat en la visita al museu i en la seva aproximació directa a l’obra d’art. I finalment s’inclou un recorregut per a grups d’educació secundària i batxillerat centrat en les pràctiques artístiques i la seva resposta als diversos conflictes i lluites identitaris del segle passat i que arriben fins als nostres dies.

Si qualsevol pràctica educativa està travessada pel cos i és clau per a la configuració de l’experiència, en l’espai del museu això és encara més rellevant, perquè una de les principals capacitats de l’art és l’activació de cossos i subjectivitats a través dels sentits. Per això, tot el treball educatiu en el museu parteix del desig de despertar els cossos de l’anestèsia a la qual ens sotmet el projecte neoliberal amb la seva abundància d’imatges i estímuls. D’altra banda, també ens interessa pensar el cos des d’una perspectiva social: definit per una sexualitat, un gènere, una identitat, un origen i una classe. En definitiva, el cos entès com l’element central del garbuix de convencions que generen formes de conducta i adscripcions concretes en el món. Encara que la consciència de la importància del cos impregna el nostre programa, no és sinó en les pràctiques més pròximes a la performance on podrem explorar de manera profunda les implicacions polítiques d’habitar-lo. En aquest sentit, volem pensar el museu com un lloc que mobilitza els sabers «altres», aquells que connecten amb el que és «menor»: els sabers del cos.  

En aquest curs, el treball específic amb el cos se centra en l’espai mateix del museu i les seves exposicions com a mons contenidors d’altres mons. Les diverses activitats van a càrrec d’artistes que, juntament amb els educadors del museu, han desenvolupat les propostes i continuen línies d’investigació començades en cursos anteriors. Per a educació infantil es fa una aproximació al museu com a espai contenidor del pensament artístic des de la narració i la performance. Amb l’obra fascinant de Charlotte Posenenske explorarem un treball amb artistes que ja es va iniciar amb Brossa i que va continuar amb Jaume Plensa en relació amb els límits del museu, el volum i la seva relació amb la performance. I, finalment, hi haurà una segona edició del taller Flatus vocis, en què Laia Estruch parteix de la veu pròpia per configurar paisatges sonors que es dibuixen més enllà de qualsevol noció preestablerta de  la normalitat..

El museu, com l’escola, ha actuat sovint com a institució reguladora de cert ordre, en resposta a un suposat acord social en relació amb la construcció i el consens de normes. Així, l’escola ha promogut processos de normalització i disciplina, mentre que el museu ha configurat les regles del gust i ha construït el cànon. El fet de desafiar no només les normes de comportament que imposen aquestes institucions, sinó també i sobretot de pensar quins són els discursos de dominació que s’hi amaguen s’ha convertit en una tasca destacada i inesgotable en les últimes dècades des de diversos fronts del pensament crític i l’activisme. Ens proposem generar processos en els quals puguin donar-se «pedagogies rares»: aquelles que qüestionen els rols establerts, les identitats fixes i que exploren altres formes de relació d’educadors  i educands amb el saber, però també entre si. I no només des de la pràctica reflexiva, sinó també des de l’activitat educativa. 

Es tracta, en definitiva, d’activar una pràctica situada que obri esquerdes en allò que anomenem realitat, però que no és més que un teló pintat que respon a la nostra ideologia naturalitzada. En aquest sentit, i com afirma l’artista Daniela Ortiz, és urgent pensar en altres maneres de relacionar-se amb el saber que travessin les relacions de poder i les desigualtats essencials i les facin visibles. I així entendrem l’educació com una pràctica d’interrupció de la normalitat, com un espai on es genera la dissidència i que trenca d’alguna manera amb la imaginació reguladora. 

Un dels grans reptes d’aquest programa educatiu és trencar les lògiques tradicionals inscrites en els nostres cossos i subjectivitats en relació amb qui en sap i qui no en sap, qui aprèn i qui ha d’ensenyar. Ens mou la preocupació per distanciar-nos de qualsevol concepció que entengui l’educació de manera rígida, com una disciplina basada en tècniques i models a imitar. En aquest sentit, pensem que l’experiència de l’art pot ser molt alliberadora per la seva enorme capacitat d’activar el conjunt dels sentits i, amb ells, la imaginació política. El nostre treball educatiu arrela en una crítica al model d’educació disciplinària i s’endinsa en les possibilitats de la pedagogia com a pràctica d’alliberació. Es tracta d’una pedagogia experimental o, per dir-ho d’una altra manera, una experimentació amb la pedagogia que construeix subjectes crítics i suscita noves formes de subjectivitat política.  

D’altra banda, ens interessa incidir en la dimensió comunitària, col·lectiva, que hi ha darrere de cada acció educativa, i entendre l’activació del pensament i la imaginació com a processos multidimensionals que escapen de la disjuntiva pensar/actuar i que sempre participen d’un conjunt de situacions, relacions i accions determinades. Des del museu volem aprofundir en aquesta capacitat d’aprenentatge col·lectiu, del fet de crear un «estar amb» els altres per cultivar el pensament crític, sobretot en un moment en què es considera que el coneixement té un valor merament instrumental, o es creu que és un perill o un luxe improductiu.  

En aquest procés d’alliberar la pedagogia o promoure una imaginació pedagògica alliberadora, ens interessa qüestionar les categories fixes en l’àmbit educatiu i la concepció de l’aprenentatge com a acumulació de coneixement i capacitació professionals. Abordem, així, l’organització del saber com una activitat política i desafiem un règim que explica el món sense deixar cap espai al  dubte. En aquest sentit, POSTDATA. Correspondències d’artista a l’escola convida els mestres a introduir un art no domesticat a classe. Cinc artistes envien propostes d’art postal a diverses escoles: accions per fer, objectes amb els quals es pot experimentar o instruccions que cal complir, que generen situacions fora de la lògica escolar a partir de la sorpresa, l’estranyament o la disrupció. Amb aquesta pràctica, comencem treballs que, des de la recuperació de sabers tradicionals, desafien les lògiques del saber hegemònic  i habiliten nous espais per a la convivència. 

Els processos educatius no es generen de forma espontània, sinó que requereixen complicitats i inquietuds compartides. Per això, cal establir relacions de col·laboració duradores, flexibles i dirigides a les comunitats i els agents propers a l’entorn del museu. A partir d’aquesta premissa, el museu actua menys com una entitat amb identitat fixa  i més com un espai influït per les forces que l’envolten.  

La proximitat és un espai idoni per plantejar-se determinades realitats: des de qüestions migratòries, temes vinculats amb l’habitatge, el desplaçament i la lluita per diversos drets socials fins a les relacions laborals o la convivència entre cultures. El fet de treballar en un àmbit micro ens permet detectar  i explorar les qüestions candents del present. Ens interessa treballar «amb» i «dins» el barri, buscant punts de trobada intergeneracionals des d’on podem estar amb altres persones  i aprendre junts.  

L’aposta d’aquest any vol reforçar el sentit de pertinença del museu al barri i aborda l’espai públic com un lloc on es produeix un aprenentatge continu i on es poden analitzar les subjectivitats, cossos i veus que en formen part. Volem pensar en nous usos educatius per a la plaça, el museu i el carrer, per intervenir-los i transformar-los col·lectivament. I volem reflexionar sobre els temps compartits, el concepte de permeabilitat, i sobre el museu com un espai on es poden viure processos allunyats del consum i la  productivitat. 

Continuem un any més amb el projecte Els nens i les nenes del barri amb l’artista Cristina Fraser, un taller extraescolar dirigit a nens i nenes del Raval de 9 a 12 anys, pensat com un lloc de llibertat que vol incloure experiències plurals que no es limitin a l’espai expositiu ni vinguin determinades per l’imperatiu de la visibilitat. Un any més el museu participa en el programa Apadrina el teu equipament.  

Aquests programes van acompanyats d’altres accions que estableixen relacions amb diversos col·lectius de l’àrea, faciliten l’accés i l’ús dels espais del museu i generen activitats específiques. 

Hola, món

Aquesta proposta neix amb l’objectiu de parar atenció a un món que no s’ha aturat, tot i canviar radicalment el nostre dia a dia durant un període de temps incert. Amb aquesta premissa, els cinc artistes que formen part de la proposta educativa Dibuixa, copia i distribueix ens proposen estratègies d’atenció a com ens comuniquem i com ens relacionem amb la nostra quotidianitat actual. Aquesta sèrie d’exercicis sense instruccions sorgeix amb la voluntat de donar continuïtat a les experiències educatives al museu. 

T'atreveixes?

El blau protegeix el blanc de la innocència. El blau s’emporta el negre. El blau és la foscor feta visible.
Derek Jarman