Com llegir juntes Alicia Escobio
«El primer que cal revisar (respecte al concepte de mediació) (...) és la idea que la mediació és conciliació. La segona cosa, que la mediació d’art sempre parteix i ha de partir d’aquest camp. En tercer lloc, la insistent necessitat de crear conceptes relacionats amb la mediació i la necessitat obsessiva de creure-hi (...). Un quart aspecte que cal reconsiderar és que la mediació està feta per als públics; en conseqüència, tots els conceptes es construeixen pensant en ells. En cinquè lloc, que la mediació sempre té el seu objectiu final cap enfora de la institució, i no cap endins. I el sisè aspecte, que el fet que es produeixi dins d’una institució o vinculada a una institució li impedeix exercir una crítica constructiva cap a l’interior d’aquesta.»1
Mônica Hoff obre aquesta reflexió sobre el concepte de mediació en una conversa amb Cayo Honorato que es va publicar el 2016 amb el títol Mediación no es representación: una conversación. També va ser una conversa sobre aquesta lectura el que va possibilitar la generació d’un espai que vam denominar Autoformació expandida, que es va originar a partir de les reflexions que Pablo Martínez, com a cap de Programes del MACBA, va forçar en l’equip de Programes Públics i Educació. Un espai de lectura i reflexió sobre conceptes que travessaven la nostra feina i ens permetien re-conèixer-nos, alhora que ens contaminàvem amb altres maneres d’estar juntes. Aquest espai de text va esdevenir un lloc essencial d’estudi, i va ser capaç de trencar amb les lògiques neoliberals de la productivitat tan habituals en el treball institucional. Ara bé, va passar per diversos fracassos i no sempre va ser fàcil de sostenir enmig de les tibantors del dissens i l’antagonisme.
Finalment, vam ser les coordinadores les que ens el vam agenciar i també les que –al cap de mesos d’impregnar-nos de les paraules de les altres i les discussions sobre la necessitat de la mediació interna– vam decidir, en un acte de coherència, anar més enllà i compartir amb la resta de companyes del museu aquest espai social a través del text que sorgia d’un lloc atípic, desjerarquitzat, buscant la transversalitat total. Això passava el maig de 2020, quan encara ens estàvem acostumant al teletreball i ens capficàvem en debats externs que imaginaven el museu postpandèmic i que obviaven completament el coneixement situat de les empleades subalternes. Ens vam aplegar per reimaginar un museu –el nostre– sense adonar-nos que el més important no era el que volíem fer, sinó el que passava mentre ho estàvem fent, en la superposició de les nostres paraules i maneres d’estar en el museu. Tot això amb el suport de textos de Yayo Herrero, Jaime Vindel, Fred Moten, Stefano Harney, Maite Garbayo, Manuel Borja-Villel, Gregory Sholette, Dana Kopel i Ursula K. Le Guin, entre molts d’altres.
Les nostres trobades han continuat des d’aleshores, amb una periodicitat d’una cada tres setmanes i una durada aproximada de dues hores. Un temps personal que es posa a disposició d’una col·lectivitat per repensar-nos políticament com a treballadores d’un museu públic; per transformar-nos en el procés de lectura, escolta i aprenentatge; per sostenir-nos, dissentir, cooperar a través d’una entesa de tot allò que ens és comú. Però també un lloc des d’on puguem forçar límits i processos i intentar propiciar canvis institucionals.
Alicia Escobio, coordinadora de Programes Públics del MACBA.
1Mônica Hoff i Cayo Honorato: «Mediación no es representación: una conversación». Dins Cervetto, R.;López, M. A. (ed.): Agítese antes de usar. Desplazamientos educativos, sociales y artísticos en América Latina. TEOR/éTica i MALBA, 2016, p. 155-168.
