Desfer i escampar pli-é collective

Fer una visita és com ballar al museu. Vivim una ebullició de nervis abans de començar cada dansa. Passos que mai són iguals. Moviments que neixen de la improvisació. Cossos que es troben per primera vegada: coneixeu el museu? Heu visitat l’exposició? Teniu algun vincle amb l’art contemporani? Què heu esmorzat? Soc l’Eva, soc la Marina, soc l’Angelica. Veus que s’escolen, algunes més tímides, d’altres més puixants, que ocupen més lloc. Ens assalta la necessitat de conèixer  les persones amb qui compartirem espai i temps. A poc a poc ens hi apropem. L’acollida és el primer acompanyament, el primer moment d’escolta. És la preparació d’una coreografia i l’inici de la mescla dels relats que s’encarnaran a les sales. 

Sí, conec el museu. Fa molt que no vinc. Croissant de pernil i formatge i un cafè amb llet. M’agrada més la pintura. Intentem generar complicitats, trencar amb la por de respondre i la por de demanar. Acompanyar implica convidar a acceptar el fet de no entendre, fugir de la urgència de dominar tot el coneixement. Tal vegada és obrir la pregunta. Què representa? Què volia dir amb això? Això també és una obra? Preguntes per a les quals no tenim una resposta concreta, però que ens ajuden a eixamplar el relats possibles. Cada dubte és l’obertura d’una nova capa, un cabdell de fils d’on estirar. I en aquest gest d’obrir i desfer, el guió se sacseja i es deixa contaminar pels sabers propis de cada grup. El relat d’una exposició l’acaben generant aquestes capes; no només és el nostre discurs el que impregna les obres, sinó que els comentaris i les preguntes de les visitants també les defineixen i les modelen, i això afecta les pròximes danses.

Esteu cansades? Teniu calor? En una visita cal tenir cura dels cossos que la viuen, que es mouen i es desplacen per les sales expositives. Alguns, cansats i lànguids; d’altres, excitats i impacients. Durant el recorregut proposem espais de pausa i reflexió pròpia que no busquen cap conclusió ni resposta finita. El grup s’escampa, cada cos al seu ritme, i nosaltres els deixem fer. Sentim que quan se’ls dona la possibilitat d’habitar l’espai per elles mateixes es produeixen un tipus de relacions que van més enllà del discurs. Relacions amb les obres, amb l’arquitectura del museu, entre elles i amb nosaltres. Són espais distesos on es trenquen les jerarquies del grup, on es percep d’una altra manera.

És en aquests espais on ens trobem nosaltres. En el desig de fer cohabitar un relat fluid, col·lectiu i en moviment. Som tres persones explicant unes mateixes sales, unes mateixes obres. Però el nostre bagatge i els nostres desplaçaments són diferents, com ho són els de les visitants. Cada vegada aprenem i eixamplem el relat de l'exposició juntes, cada visita és una nova coreografia. 

pli-é collective, grup de recerca i curadoria format per Eva Paià, Marina Ribot Pallicer i Angelica Tognetti.