Promoure l’accessibilitat en un museu o centre d’art contemporani –(no) parlo (només) del MACBA– implica certes contradiccions. Quatre comentaris sobre una d’elles, que considero que s’està fent apressant. L’extensió del present text obliga a la simplificació, quasi al pamfletisme, o sigui que no cal excusar-se per les limitacions evidents del que plantejaré.

L’art contemporani és, entre moltes altres coses, un camp discursiu. En aquest camp –(no) parlo (només) del MACBA–, la retòrica crítica, contranormativa, emancipacionista i antiinstitucional es desenvolupa com en un hivernacle ben temperat i abonat. Aquesta retòrica no només s’hi dona, sinó que es promou, s’estimula, es cerca i s’explota. A voltes, sembla haver-hi fins i tot un cert dopatge discursiu, o un alt Impost Verbal Afegit (expressió que li manllevo a Xavier Bassas Vila); un joc especulatiu o una «financerització» discursiva que no deixa d’adquirir trets irònics quan es contraposa críticament al neoliberalisme de casino. Tot i que en aquesta discursivitat crítica sol tenir-hi més protagonisme la sexualitat o la racialitat, la discapacitat s’hi integra cada cop més, teixint aliances productives (per exemple, en la dupla queer-crip). Tot això significa que, en aquest context cultural, aquesta retòrica no és tan antiinstitucional com es pretén; que, tot i apel·lar sovint a la memòria política i estètica de l’avantguarda, no és tan avantguardista com podria semblar; més aviat és una retòrica hegemònica, que es produeix i es distribueix com un bé de consum, no només característic, sinó distintiu (en el sentit de distinció i acreditació) de l’esfera cultural de l’art contemporani. No faig res més que recuperar el diagnòstic sobre les contradiccions culturals del capitalisme de Daniel Bell; diagnòstic qüestionable però que no és fàcil d’esporgar.

No tinc intenció de valorar els continguts d’aquesta discursivitat crítica; m’ocupo exclusivament de la contradicció que es constata en l’àmbit de l’art contemporani. I aquesta és evident –(no) parlo (només) del MACBA–: en el camp de l’accessibilitat (que és l’únic sobre el qual em sento mínimament legitimitat per parlar ), la crítica emancipacionista es dona en un espai (quasi)  desert de persones amb discapacitat. La reflexivitat exacerbada sobre la identitat (la que, per exemple, podria considerar amb desdeny que jo, aquí, encara avui, escrigui «persones amb discapacitat») conviu amb un bloqueig, i fins i tot amb un clar retrocés –(no) parlo (només) del MACBA– de les consecucions en igualtat d’oportunitats. Exposicions i activitats amb continguts heteronormatius radicals exclouen sistemàticament la participació de les persones amb diversitat funcional per incompliment d’unes mínimes condicions d’accessibilitat. Potser no sempre, però a vegades el discurs antinormatiu i antijurídic (on sovint es confon la crítica de la burocràcia amb la crítica del dret) és nefast: perquè, amb intenció o per inconsciència, s’obvia una memòria de més vint anys en lleis i normatives que, tot i les mancances i contradiccions, estableixen la igualtat de drets per a les persones amb discapacitat. Potser no sempre, però a vegades el discurs antiinstitucional és nefast: perquè davant la negativa o la dificultat de negociació amb artistes i comissaris/àries (en relació als quals el/la «tècnic/a» d’accessibilitat té sempre una posició simbòlica i organitzativa subalterna), el recolzament i l’assumpció de certs principis per part de la institució museística pot ser l’única diferència entre «salvar els mobles» i l’absència total de mesures d’accessibilitat.

No estic pas dient que el superàvit discursiu sigui la causa del dèficit material i estructural en temes d’accessibilitat. El que dic és que, com a mínim, s’ha trencat la corretja de distribució entre el que, seguint a Nancy Fraser, podríem anomenar demandes de reconeixement i necessitats de redistribució en l’àmbit de la discapacitat. Cal recuperar aquesta interrelació per contrarestar altres retòriques que també ocupen el camp discursiu de la cultura i de l’art contemporani, i que poden tenir conseqüències pitjors. Penso en com el filantrocapitalisme s’incorpora cada cop més en institucions culturals públiques que no tenen la responsabilitat corporativa de dedicar una part dels seus guanys a compensar possibles perjudicis socials d’una activitat econòmica, sinó que tenen per funció la preservació, la difusió i l’actualització de la cultura, l’educació i la participació en correspondència a drets ciutadans. I parlo de «retòrica» perquè també en aquest cas ens enfrontem al perill d’una closca buida de contingut: una accessibilitat que, depenent d’una responsabilitat social corporativa sense dotació econòmica, ni tècnica ni humana, deixa les persones amb discapacitat sense capital ni filantropia. (no) Parlo (només) del MACBA.

Guillem Martí és consultor i educador d’accessibilitat.

Sello de Calidad del Consejo de Innovación Pedagógica (CIP)