Daniel Steegmann Mangrané. Una fulla al lloc de l’ull

En les seves instal·lacions, escultures i creacions de realitat augmentada, Daniel Steegmann Mangrané aborda les urgències socials i ecològiques del present.

«Eu era gases puro, ar, espaço vazio, tempo» (Jo era pur gas, aire, espai buit, temps). Aquest vers de la poeta brasilera Stella do Patrocínio encapsula els conceptes d’impermanència i transitorietat que fonamenten la pràctica artística de Daniel Steegmann Mangrané (Barcelona, 1977).

A partir de la biologia i els nous discursos antropològics com a marcs conceptuals, Steegmann Mangrané proposa una visió del món holística, en la qual no hi ha distinció entre els humans i el seu entorn i on les relacions entre tots els elements es troben en un flux constant. La seva obra qüestiona els dualismes colonials com, per exemple, entre cultura i natura, subjecte i objecte, realitat i somni, alhora que incorpora la subjectivitat i l’agència social dels no humans i dels elements inanimats.  

Per a Steegmann Mangrané, que ha viscut dues dècades a Rio de Janeiro, la selva tropical no és només un lloc, sinó un ésser viu que encarna les complexitats del món contemporani, ja siguin mediambientals, polítiques o socials, i serveix de metàfora del delicat equilibri i la interconnectivitat de totes les coses. El canvi climàtic ens recorda que tots formem part del mateix organisme, i que estem entreteixits dins d’una complexa xarxa de relacions de transformació mútua.  

El treball de Steegmann Mangrané també té una forta influència dels creadors neoconcrets brasilers. Com ells, l’artista considera la implicació sensorial com una via d’accés democràtica i sociopolítica a l’obra d’art, que dissol les fronteres que intenten compartimentar la nostra experiència del món i transforma l’exposició d’un objecte inanimat per ser vist en una entitat en canvi constant per ser experimentada amb el nostre cos i amb tot els sentits. 

Una fulla al lloc de l’ull aplega obres realitzades al llarg de vint-i-cinc anys i construeix una coreografia entre l’espai, la llum, els objectes i les persones. Explorant les intricades connexions entre matèria viva i matèria inerta, l’exposició esdevé un lloc que ens convida a implicar-nos-hi físicament, sensorialment i intel·lectualment, i a reconfigurar la nostra relació amb la natura.