Felix Gonzalez-Torres: la performance d’allò polític
El temps en què va treballar Felix Gonzalez-Torres va estar marcat per les polítiques conservadores dels governs republicans als Estats Units, el seu país de residència, així com per l’eclosió, en l’àmbit acadèmic i els espais de l’art, de les polítiques identitàries i els debats sobre el multiculturalisme. Felix Gonzalez-Torres, però, va buscar deliberadament situar-se fora de qualsevol essencialisme identitari i, per contra, activar diverses estratègies de desidentificació, per emprar els termes de José Esteban Muñoz, per respondre als aparells estatals que fan servir sistemes de subjugació racial, sexual i nacional mitjançant protocols de violència i exclusió. L’obertura de significats de la seva obra ens permet avui obrir noves lectures per negociar el trauma històric d’algunes minories i la violència estructural que es continua exercint sobre diversos col·lectius.
Aquest cicle de conferències pretén situar, a més, l’obra de Felix Gonzalez-Torres en una genealogia expandida de la pràctica conceptualista i postminimal que integri les pràctiques de l’art no només llatinoamericà sinó la història de l’art a Espanya, país on va residir durant la infantesa. Les aproximacions dels diferents convidats aprofundiran en aspectes de la seva obra, com la seva posició marxista, la performativitat de la política en la seva obra o la seva contribució al desenvolupament d’una estètica queer. El programa comptarà amb la presència d’artistes, comissaris i teòrics en un intent d’obrir les possibles lectures de la seva obra i analitzar les riques ressonàncies de les seves propostes en el present.
Si tens cap dubte, ens pots contactar a través de macba [at] macba [dot] cat o per telèfon al 93 481 33 68.
Programa
Felix Gonzalez-Torres. Les polítiques i poètiques de la relació
L’any 2007, quan Felix Gonzalez-Torres va ser escollit per representar els Estats Units a la Biennal de Venècia, la comissària Nancy Spector va escriure: “Fer una exposició va ser part integral d’aquesta tasca, [...] però se’n van desvetllar els possibles significats a través de la combinació i juxtaposició d’objectes individuals, [...] i aquests significats canvien i es reorienten segons el context en què es mostri l’obra. Gonzalez-Torres és molt conscient de les especificitats culturals d’un lloc i les incorpora a la presentació.” Per això, un aspecte crucial de l’obertura de les obres a interpretació és que sovint prenen nous significats segons el context en què es donin.
Objectes de pèrdua: amor queer i Felix Gonzalez-Torres
L’obra de Felix Gonzalez-Torres, desenvolupada en una època de mort massiva, homofòbia i xenofòbia racista, representa les interseccions entre l’amor queer negre i la pèrdua. Què significa estimar l’obra de Gonzalez-Torres i com experimentem l’amor queer quan ens hi trobem? Aquesta conversa, celebrada en una altra època de mort mundial i nacionalisme blanc xenòfob, ofereix una meditació lírica sobre la vida i l’obra de Felix Gonzalez-Torres, en què l’amor queda unit a la inevitabilitat de la pèrdua, de la mateixa manera que l’amor és un recurs per sobreviure (després de) la pèrdua.
Conferència en anglès, amb traducció al castellà disponible.
Amants imperfectes. Encreuaments, frecs, actituds entorn de Felix Gonzalez-Torres en el context espanyol
“L’estètica gira entorn de la política; és la política mateixa”. Aquesta afirmació que va fer Felix Gonzalez-Torres es pot llegir en el catàleg de l’exposició retrospectiva que li va dedicar el CGAC el 1995, un recorregut integral per un treball que ja era parcialment conegut a Espanya, on l’artista havia exposat el 1991. Al final del 1992, Pepe Espaliú publicava a El País “Retrato de un artista desahuciado”, text en què manifestava una homosexualitat silenciada i parlava de la malaltia de la sida, que el va dur a la mort; Gonzalez-Torres va morir el 1996 a causa d’aquesta malaltia. Fins aleshores, en el context espanyol gairebé no hi havia referències a la possibilitat que un artista fos homosexual, i menys encara a la possibilitat lesbiana. Les estètiques no havien de veure’s esquitxades per les vivències “privades”, no s’empatitzava amb les abjeccions de la “anormalitat”. L’art havia d’aspirar a la universalitat i aquesta havia d’allunyar-se del fet particular, perquè allò personal no era estètic, però per Gonzalez-Torres, coneixedor dels feminismes, allò estètic era polític i personal.
Felix Gonzalez-Torres: dissoldre’s en la multitud
Des de mitjans de la dècada dels vuitanta, Felix Gonzalez-Torres va fer una sèrie de treballs que reprodueixen imatges de multituds en puzles, vaixelles i papers pintats per a la paret. Així se sumava a la llarga tradició d’artistes que reconeixien en les imatges de la multitud un motiu fonamental de la producció visual del segle XX. En aquesta conferència es pretén abordar l’obra de Felix Gonzalez-Torres des de la naturalesa ambivalent de la multitud. D’una banda, la seva imatge pot ser associada a la por i l’anul·lació, tal com fa el mateix Gonzalez-Torres a “Double Fear”, present a Política de la relació, en què va superposar a aquestes imatges ampliacions de fotografies del VIH fetes amb microscopi. De l’altra, la multitud és un espai poderós per activar processos performatius de desidentificació, una de les estratègies fonamentals en la pràctica de Felix Gonzalez-Torres, que, d’altra banda, i a través d’estratègies estètiques i polítiques molt diverses, va tenir com a ambició principal dissoldre’s en la multitud.
