2021
Edifici Meier, Planta 2

L’octubre de 2020, el MACBA presentarà una gran retrospectiva de l’obra de l’artista americà Felix Gonzalez-Torres, (nascut a Cuba el 1957, i mort a Miami el 1996, degut a les complicacions derivades de la SIDA). L’exposició es podrà veure del 29 d’octubre de 2020 al 21 de març de 2021 i serà comissariada per Tanya Barson, conservadora en cap.

Felix Gonzalez-Torres. Política de la relació situarà l’obra de Gonzalez-Torres dins el discurs postcolonial i les històries connectades d’Espanya i el continent americà, especialment en la mesura que incideixen en qüestions actuals entorn de la memòria, l’autoritat, la llibertat i la identitat nacional. Es posarà èmfasi en la lectura de l’obra de Gonzalez-Torres en relació amb la cultura espanyola, llatinoamericana i caribenya, no com una simple narrativa biogràfica singular, sinó com una manera de complexificar qualsevol lectura essencialista de l’obra de l’artista a través d’una única idea, tema o identitat. L’exposició proposarà diverses interpretacions derivades d’aquesta línia d’investigació, i també subratllarà la influència formativa de l’obra de Gonzalez-Torres en l’estètica queer.  

Seguint el pensament de l’escriptor i filòsof martiniquès Edouard Glissant, l’exposició remarcarà la idea de la necessitat d’opacitat per damunt de la transparència total o la llegibilitat instantània. L’obertura conceptual de l’obra de Gonzalez-Torres és comparable amb la posició de Glissant per l’èmfasi que posen tots dos en la mutabilitat, així com per la dinàmica i la poètica de la relació, un concepte que es pot fer extensiu a la política de la relació.

La mostra s’estructurarà en una sèrie de quatre sales, cadascuna de les quals se centra en un conjunt específic de les problemàtiques que es poden trobar en l’obra de l’artista. Aquests temes s’interrelacionen al llarg de l’eix expositiu i es despleguen a través de la presència de l’obra més enllà del museu. Conjuntament, aquests espais constitueixen els cinc «capítols» que comprèn l’exposició.

La primera sala presentarà una selecció de peces que aborden l’àmplia vessant política de la pràctica de Gonzalez-Torres en relació amb les nocions d’autoritat, judici i memòria. Són treballs interconnectats a través d’al·lusions indirectes a la cultura autoritària de l’establishment, al feixisme i el conservadorisme social, així com a la repressió de la comunitat gai i les actituds homòfobes, amb paral·lelismes en el context espanyol, que va experimentar una repressió semblant sota el règim franquista i en anys posteriors. Es crearà un vincle visual immediat a través dels colors vermell, negre i blanc que es despleguen dins aquest primer espai. 

La segona sala explorarà les idees de la parella, la relació física, la duplicitat i la similitud o qualitat d’igual, així com l’equilibri, l’amor i el diàleg entre mutabilitat i eternitat en l’obra de Gonzalez-Torres. El fet de desenvolupar un llenguatge subtil i sovint intencionalment críptic sobre la condició queer, que prioritza el romanticisme i reformula el llenguatge del minimalisme i el conceptualisme com a vehicles per al contingut afectiu, és una de les seves principals aportacions al cànon. Alhora, però, és un dels seus gestos més polítics, ja que l’artista era plenament conscient que això li permetia parlar de l’homosexualitat, en concret del desig i l’amor homosexual, eludint la censura que la dreta conservadora intentava imposar sobre aquests continguts. 

La tercera sala s’articularà entorn d’algunes de les obres de Gonzalez-Torres de caire més existencial, que tanmateix tenen un contingut polític subjacent amb un potent ressò contemporani. S’hi inclouran qüestions com el viatge, l’emigració, l’exili, el turisme i la fugida/llibertat, amb  imatges destacades de la platja, l’aigua i el cel, que funcionen com a expansives metàfores poètiques dins l’obra de l’artista. El tema del viatge encapsula tant allò que Nancy Spector denomina «nomadisme de la ment» com el concepte de dispersió (de les persones, però també dispersió dels components físics de l’obra). Les obres s’enllaçaran a través d’una gamma cromàtica de blanc, blau i gris, i la relativa manca de contingut d’imatges o el fet de centrar-se en un motiu general facilitaran al visitant un espai de reflexió.

Finalment, l’última sala examinarà i connectarà les idees de patriotisme, militarisme, masclisme i desig homoeròtic. El sentit de nació d’un poble està també arrelat en els seus monuments. Tal com ha afirmat Spector, «els monuments són cròniques històriques posades de manifest. Gairebé sempre entitats fixes, monolítiques i estàtiques en el tema, denoten per a la cultura el que se suposa que són la seva història i els seus valors.» Així doncs, la complexa implicació de Gonzalez-Torres amb la forma i el significat dels monuments constituirà un dels temes d’aquesta sala i un dels aspectes que es tractaran a través de les intervencions dins l’espai públic.

Felix Gonzalez-Torres va conèixer Espanya quan, el 1971, va sortir de Cuba per anar a Madrid, abans d’establir-se a Puerto Rico. L’artista va començar els estudis d’art a Puerto Rico, i els va continuar més endavant a Nova York. Des de la perspectiva del desplaçament identitari de l’exili, la seva obra parla d’una política d’identitat complexa i antiessencialista, rebutjant les categoritzacions simplistes on sovint se l’inclou, una política que permet accedir a la seva obra en els contextos diferents espanyol i llatinoamericà. L’ús subtil del llenguatge i la cura que posa Gonzalez-Torres en la tria dels títols fa pensar que s’han convertit en una mena de «xibòlet», que el seu significat canvia fins a fer-ne una mena de contrasenya que indica la identificació o pertinença a un grup o a un altre. Gonzalez-Torres, però, com a exiliat i immigrant que es va moure entre mons i identitats, aborda en la seva obra la complexa codificació d’una identitat variable.

Una mateixa imatge pot ser testimoni, alhora, del passat i anticipar un futur previsible.
Ignasi Aballí