Aigua de fruites. La Cuina
Aigua de fruites de proximitat

Aquesta setmana, La Cuina, pendent dels rebrots i de la intensificació de la COVID, el racisme i la relació que establim amb l’alimentació, comparteix les reflexions d’una de les nostres companyes, Adrianna Quena, agricultora urbana i artista d’origen veneçolà i membre del col·lectiu Semillas del Pueblo i del grup de recerca sobre raça i aliment Semillas con Memoria.

La pandèmia està essent una experiència compartida, però clarament diferenciada. Mentre algunes persones han aprofitat per abaixar el ritme, simplificar rutines i compartir una intimitat extraordinària amb la seva gent, d’altres han estat treballant més que mai perquè els vegetals continuïn arribant a les ciutats de l’Estat espanyol. Perquè l’aliment arribés a les nostres cuines durant el confinament, centenars de milers d’agricultoris (jornaleris, temporeris, empleadis agraris, amb o sense papers) han treballat sense descans i durant mesos, en torns freqüents d’11 hores i, de vegades, els 7 dies de la setmana. Enguany el relleu no ha arribat, una temporada s’ha ajuntat amb una altra, i tenim, doncs, persones que s’hi han deixat la pell setmana rere setmana, per produir el seu sosteniment familiar i perquè nosaltres puguem seguir gaudint d’un dels plaers mediterranis icònics: la fruita fresca. 
  
La meitat d’aquestis agricultoris prové d’altres regions del planeta. Venen a fer la temporada i després tornen a cuidar les seves famílies i a ser cuidadis per les seves famílies. Venen a pencar per pressió econòmica, en condicions de treball que moltis consideraríem inacceptables, però a canvi de salaris que, en altres contextos, paguen els comptes. Aquest any no han pogut tornar, a causa de les limitacions de mobilitat imposades per la pandèmia. La temporada ha acabat i, malgrat la gran quantitat de fruita que han recollit, aquí no hi ha qui en tingui cura. Algunis d’ellis dormen al carrer i d’altres en albergs precaris. Hi ha temporeris en quarantena que en aquest moment no tenen ningú que els acosti un plat de menjar. Si la seva feina ha permès que mengem durant la primera fase del confinament, per què no en tenim cura durant aquesta segona fase?

Què us sembla si comencem, si més no, assumint el nostre canibalisme? Si el plaer de la nostra fruita se sosté en la por i la fam d’algú altre, podem assumir que, bàsicament, ens l’estem menjant? Això no és una excepció ni un error del sistema. És només que la pandèmia ho fa tot més evident. Aquesta injustícia social i climàtica és condició estructuradora del sistema agroalimentari racista i colonial que segueix vigent i que regeix les dinàmiques que prevalen als nostres plats. Sense aquesta dinàmica, no podríem produir d’aquesta manera intensiva i compulsiva, ni consumir de forma tan evasiva. I l’evidència màxima és que, ara mateix, molts mitjans s’encarreguen de culpabilitzar lis temporeris del rebrot. No s’aturen a pensar quines són les condicions de vida d’aquestis treballadoris, sinó que ràpidament són acusadis de manca d’higiene i de sentit comú. La manca d’higiene (i de sentit comú) de qui dona feina a centenars de persones, donant-los accés a una sola mànega, ens resulta menys virulenta. Aquesta hipocresia és caníbal. Se’n menja unes per produir felicitat i salut per a altres.

Però això no ha de ser així necessàriament. La fruita amb justícia i l’aliment amb memòria són possibles. Les receptes i històries del col·lectiu veneçolà Sabores de la Memoria Afro recorden el que el canibalisme no ha aconseguit devorar. I aquesta campanya de Fruita amb Justícia alerta d’un rebrot molt més letal que la COVID: el racisme i la seva cadena d’irresponsabilitats.

https://www.instagram.com/saboresdelamemoriaafro/

https://fruitaambjusticia.wordpress.com/

Us convidem a preparar aigua de fruita des d’aquests dos llocs, des de la memòria i des de la justícia, i a decidir des d’aquí com podem posar el cos i les energies per fer de la nostra taula un lloc menys racista i evasiu, i de la nostra alimentació, un acte creatiu a escala sensorial i també política. 

 Aigua de fruites, recepta d’aprofitament

Aprofiteu qualsevol pell de fruita que s’hagi de llançar i doneu-li vida per aromatitzar les vostres refrescants aigües d’estiu. També la podeu assecar i aprofitar-la per fer-ne infusions.

Mescleu les pells de fruita d’aprofitament –quantitats al gust– en una ampolla, un got, un recipient de vidre o una gerra d’aigua. Com més temps deixeu les pells en aigua, més intens serà el sabor del refresc; aguanten entre 2 i 3 dies a la nevera, aproximadament, però el millor és que n’observeu el color, l’aroma i el gust per saber quan ja no és bona.

Tingueu en compte que algunes pells de fruita contenen moltes vitamines, però si no són ecològiques també acumulen pesticides i fertilitzants.

Salut!

Quan treballo, no penso en l’art. Miro de pensar en la vida.
Jean-Michel Basquiat