MOSTREIG #4 Coses que passen
Joan Brossa
 

Des de lluny, quan pensem l’arxiu d’una institució pública, entenem que aquest respon a una sèrie de funcions i definicions. Les tres funcions són clares: conservar la documentació contra atacs destructors de tot tipus (biològics, polítics, catàstrofes naturals o pas del temps), catalogar aquesta documentació perquè un cop la necessitem puguem trobar-la amb relativa facilitat i difondre aquesta documentació amb la voluntat que algú sàpiga que allò existeix —podem buscar alguna cosa que no sabem que existeix? En principi, sí, no?—. Alhora que l’arxiu institucional compleix aquestes tres funcions, és travessat per les definicions. En primer terme, entenem que l’arxiu és un lloc. És una entitat que existeix i que ocupa un espai físic i virtual. Això ens permet anar a l’arxiu, estar-nos-hi. L’hospitalitat o la manca d’aquesta entren en escena. En segon terme, l’arxiu és el conjunt de dades controlades que ens permeten descriure un document —amb totes les implicacions polítiques i epistemològiques que això comporta— per poder inserir-lo en un entorn on conviu amb altres documents i on nosaltres podem accedir relacionant-nos-hi. Ras i curt: l’arxiu també són les dades afegides al document, les metadades que constitueixen un sistema. Finalment, quan arribem i travessem la porta, ens trobem amb la definició clau: l’arxiu són les persones. N’hi ha que treballen amb els documents prenent decisions dràstiques a l’hora de conservar, catalogar i difondre —constituint la memòria del futur!— i n’hi ha d’altres que consulten l’arxiu, són les usuàries que travessen funcions i definicions utilitzant els documents al seu favor per tal de generar ficcions amb sentit i significat de múltiples formes. Un cop dins, si observem una estona l’arxiu històric del MACBA, veiem que aquest no para de moure’s. A diferència dels fons personals, en molts dels quals el productor s’ha mort i tenim el temps a favor nostre, aquest és un arxiu viu o en construcció. L’arxiu històric del MACBA recull tota la documentació generada pel museu en la seva activitat expositiva, pública i educativa des de la seva inauguració fa ja més de vint anys. Un arxiu-riu on el flux d’informació no para, i els documents i les dades que brollen de les activitats diverses han de ser transferits-canalitzats en temps real pensant en el futur. Ja que, al final de tot, quan tot s’hagi destruït i venut, sabem segur que l’arxiu històric serà l’últim a marxar i apagar el llum, ja que conté poca cosa mercantilitzable. Sembla que l’arxiu històric ens permet anticipar amb exactitud el futurible desconegut i, en canvi, ens presenta un inici difús i escorredís. L’arxiu riu de si mateix.

esquelet
 

Coses que passen s’estructura en un programa públic d’activitats, una exposició i un espai virtual des d’on preguntar-se sobre el format del mateix arxiu i com aquest es relaciona amb altres contextos de visibilització i intercanvi. L’arxiu és una manera d’accedir a la informació, així com també ho són el que entenem per exposició, objecte-llibre o programa de ràdio. Si tenim en compte que un arxiu és obert per definició i que l’usuari té accés al contingut de manera permanent, què significa exposar un arxiu? Què estem exposant? A què l’estem exposant? Què es mostra, què amaga i com es mostra? És un lloc comú que l’arxiu, en els seus processos, s’imagina i es vol invisible, vol permetre accedir i no ser accedit, i és en aquesta invisibilitat on ens situem, donant-li la benvinguda per tal de poder xerrar-hi una estona. És en aquest context on ens adonem que en el transcurs del procés de treball —d’una manera natural?— hem anat generant documents. I, en tant que activitat realitzada pel museu-productor, serem conservats, catalogats i visibilitzats dins l’arxiu històric. Sembla inevitable que l’arxiu-riu acabi desembocant en el sistema que relata, barrejant-se amb tot el que l’envolta.

Enric Farrés Duran

CONTINGUT RELACIONAT

L’or no s’associa amb la brutícia. I l’or, com els diamants, és un material exalçat. Té un grau d’abstracció tal que et situa –si el fas servir artísticament– en un nivell encara més elevat.
James Lee Byars