Mostra permanent
MACBA, Edifici Meier, planta 1
11€ Entrada al museu
Gratis per als Amics MACBA

Comissariada per l’equip curatorial del MACBA, Un segle breu presenta obres destacades de la Col·lecció MACBA en un relat permanent actualitzat de manera periòdica. A través d’un recorregut cronològic des de 1929 fins avui, es posa l’accent en les mirades particulars que la Col·lecció ha desenvolupat des dels seus inicis. Es tracta d’una història explicada des de la perspectiva de Barcelona i el seu context immediat. L’any 1929 Barcelona acollia l’Exposició Universal, amb el Pavelló Alemany o Pavelló Barcelona dissenyat per Mies van der Rohe i Lilly Reich, i es fundava el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) impulsat per Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé. Aquell mateix any, André Breton escrivia a París el Segon manifest surrealista i un grup d’artistes abstractes liderats per Joaquín Torres-García i Michel Seuphor fundava Cercle et Carré. També va ser l’any en què Virginia Woolf va publicar el seu assaig feminista Una cambra pròpia i en què es va inaugurar el Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York.

Des de llavors, al llarg d’aquestes nou dècades d’un «segle breu», s’han anat succeint experiències canviants de l’art, com es recull en aquesta exposició. Resseguint alguns dels moments més significatius d’aquest trajecte, els diferents àmbits posen en relleu la singularitat de la Col·lecció MACBA. Des de la transformació de Barcelona als anys trenta i el seu compromís amb la modernitat, fins a la implicació de l’art en la Guerra Civil espanyola, amb artistes de la Bauhaus com Anni Albers, que va visitar la ciutat, a més d’Alexander Calder, Le Corbusier, Joaquín Torres-García o Alberto.

Es mostren els primers intents de represa de la cultura en als anys de postguerra i l’eclosió internacional de les revolucions socials i polítiques dels anys seixanta, amb artistes com Erró, Richard Hamilton, Herminio Molero, Ronald Nameth, Claes Oldenburg o Evru/Zush. El pacifisme, el feminisme, el hippisme i altres propostes de revolució social van trobar la seva expressió artística en el pop, la psicodèlia i l’acid pop, com es reflecteix àmpliament en l’exposició.

Mentre es negociava el llegat del minimalisme, representat amb obres de Rosemarie Castoro, Hans Haacke i Sol LeWitt, juntament amb els catalans Àngels Ribé i Robert Llimós, el feminisme i les polítiques d’identitat impactaven en l’art dels anys setanta i vuitanta. Aquesta nova perspectiva social s’explica amb obres fonamentals com les de Jo Spence, Jenny Holzer o Jean-Michel Basquiat. Ja als anys noranta, l’art es va endinsar en temes com la memòria, la corporalitat i la crítica del neoliberalisme global.

Les últimes sales es centren en l’art de finals dels anys noranta i la primera década dels dos mil, que aprofundeix i radicalitza la seva crítica a la globalització i el neoliberalisme, i també en un art d’acció més performatiu i col·laboratiu que manifesta el malestar contemporani.

Durant el transcurs de l’exposició, se n’aniran actualitzant els continguts per enriquir els matisos de la mostra i posar en valor la pluralitat d’encaixos de la Col·lecció MACBA.

 


Obres


Sales

Àmbit 1

Les primeres dècades del segle XX van ser testimoni d’una ruptura amb les formes d’art establertes i d’una profunda transformació en el camp de la reflexió estètica. La idea d’una avantguarda artística, sumada a valors com la novetat i l’originalitat, van conduir a una experimentació radical amb materials i formes. Entre les principals tendències de l’avantguarda destacaven les que intentaven construir llenguatges artístics de l’universal i l’utòpic a partir d’un enfocament analític de les formes.

En aquest context de tensió entre tradició i radicalisme, va tenir lloc a Barcelona l’Exposició Internacional de 1929, que va comportar una transformació urbana molt important a la ciutat. L’esdeveniment responia al desig de connectar amb nous desenvolupaments tècnics i amb els llenguatges artístics i arquitectònics més avançats de l’avantguarda internacional. A més de mostrar al món el potent desenvolupament industrial català, l’Exposició va projectar Barcelona com a capital turística.

Àmbit 1
Àmbit 2

La guerra civil espanyola (1936-1939) va ser també una guerra d’imatges. Artistes i cineastes es van implicar, a través dels mitjans d’expressió respectius, en la difusió de les diverses ideologies polítiques en joc. Dins el territori fidel al Govern de la República, el disseny de cartells va tenir una rellevància especial. Es va recórrer als llenguatges visuals i tipogràfics més avançats de l’avantguarda internacional per comunicar missatges amb claredat a un públic de masses.

En l’àmbit cinematogràfic, va ser fonamental l’aportació feta pel moviment anarquista a través del Sindicat Unificat d’Espectacles Públics de la CNT, amb la producció de pel·lícules que tractaven temes com les col·lectivitzacions revolucionàries en l’agricultura o el paper de les milícies populars en la resistència antifeixista. La implicació dels artistes en el Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París de 1937 és un exemple de l’ús de l’art amb l’objectiu d’internacionalitzar el conflicte i aconseguir suports a la causa.

Àmbit 2
Àmbits 3 i 4

Durant els anys posteriors a la Guerra Civil i un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els artistes van explorar formes divergents d’abstracció. Articulades sovint com una confrontació entre l’abstracció geomètrica i l’art concret, d’una banda, i una abstracció que explorava la matèria i l’estètica informalista de l’altra, aquestes dues tendències principals també van experimentar diversos graus de proximitat. Malgrat que algunes vessants posteriors d’art concret van seguir el camí de l’abstracció utòpica obert per l’avantguarda internacional, van començar a sorgir en la pràctica artística elements d’organicitat, biomorfisme i gest. De manera semblant, es poden detectar exemples de formes geomètriques en l’abstracció més material.

Totes dues tendències, associades a un ressorgiment de la burgesia a la qual, tanmateix, s’oposen, es poden entendre com un mitjà per abordar la creació artística després de la traumàtica experiència de la guerra i la violència. No es tractava, necessàriament, d’una manera de defugir les conseqüències del conflicte, sinó d’eines per examinar, encara que fos indirectament, la naturalesa de la humanitat.

Àmbits 3 i 4
Àmbit 5

Les revolucions socials i polítiques que es van produir, en l’àmbit internacional, a la dècada de 1960, van generar un sentiment creixent d’oposició al poder i van propiciar l’antibel·licisme, el feminisme, el hippisme, l’ecologisme i altres moviments socials que pregonaven una nova manera de viure.

Aquella època de canvis es va caracteritzar per la demanda de llibertats –incloent-hi l’alliberament sexual contra l’opressiva moral tradicional centrada en la família–, l’enfrontament amb el poder i el contrapoder de la joventut, universitària i desafiant. El 1969, Theodore Roszak va definir el terme i els valors de la «contracultura» en el seu llibre The Making of Counter Culture. El precedent d’aquesta revolució, decisiva per a l’aparició del moviment hippie, va ser la generació beat a la qual pertanyien els escriptors Allen Ginsberg, Jack Kerouac i William S. Burroughs.

La contracultura va donar lloc a dos corrents artístics interrelacionats: l’art pop i la psicodèlia. Ara bé, mentre que l’art pop manifestava entusiasme pel present i es recreava en la quotidianitat i l’espectacle, la psicodèlia mostrava el seu rebuig de la realitat i proposava fugir-ne modificant-ne la percepció.

Àmbit 5
Àmbit 6

En aquesta sala s’examinen les dècades de 1960 i 1970 a través del llenguatge del minimalisme, intentant presentar aquest moviment amb tota la seva complexitat. Com a reacció a l’abstracció gestual, el minimalisme buscava una forma pura d’art abstracte, deutora del constructivisme de principis del segle XX. Es va caracteritzar per un ús altament simplificat o econòmic de la geometria i per la proximitat a la producció industrial seriada. Més enllà de les seves qualitats purament formals, se suposava que no tenia contingut. Tanmateix, tot i estar involucrats o influïts pel minimalisme, alguns artistes van utilitzar aquesta estètica per criticar-ne la neutralitat i restituir un contingut social i polític a la forma.

Encara que aquí s’hi poden veure exemples clàssics de l’art minimalista, també s’hi han inclòs obres frontereres en les quals el minimalisme es barreja amb elements de l’art feminista, conceptual, processual i performatiu. D’aquesta manera s’obté una imatge més complexa de la interacció que es va produir en aquella època entre diverses prioritats estètiques i rivalitats d’interessos, que serveix de contrapunt a una lectura canònica o rígida de l’art minimalista.

Àmbit 6
Àmbits 7 i 8

A finals dels anys seixanta i durant els setanta es va produir l’eclosió d’una nova era de feminisme radical i activisme feminista, en un marc més ampli de contracultura o moviments antisistema, que va adoptar formes diferents arreu del món. Aquesta lluita feminista es troba a la base de l’obra d’una multitud de dones artistes, o fins i tot en un context social determinat. N’hi ha moltes que van recórrer a la cosificació de la dona en l’art més convencional i en els mitjans de comunicació, així com a la creació i difusió d’estereotips femenins per part de la publicitat, per denunciar el paper subaltern de la dona en la societat.

De manera semblant, sovint van utilitzar el cos (a través de la sexualitat, la maternitat i l’atractiu físic), l’espai (com l’àmbit domèstic), el llenguatge, els objectes, atributs i colors associats amb la feminitat o qualificats de «femenins» exacerbant-ne les connotacions pejoratives, un recurs deliberadament irònic per deconstruir i dinamitar aquestes associacions. Algunes artistes van anar més lluny i van criticar estereotips de gènere més amplis.

Àmbits 7 i 8
Àmbit 9

Als anys vuitanta, art i activisme van estrènyer la seva relació. Els artistes van crear obres radicalment vinculades al carrer o a qualsevol domini fora de l’estudi, expressant-se a través del grafiti, el còmic o l’encartellada sense permís. En paral·lel a l’avanç del feminisme, l’antiracisme, els drets de gais i lesbianes i les polítiques de la identitat, es van desenvolupar formes artístiques i d’activisme que abordaven qüestions concretes com la crisi de la sida. Altres aspectes que van ser blanc de les crítiques de l’art activista van ser l’expansió del neoliberalisme, les polítiques econòmiques de lliure mercat i les intervencions neocolonials.

La cultura popular i el culte a les celebritats també va exercir una enorme fascinació sobre els artistes, impactats per la creació de nous formats com el videoclip i la cadena MTV, així com per la producció de fanzines, un mitjà d’expressió informal associat a les subcultures que permetia curtcircuitar la cultura de l’establishment. L’art, juntament amb la moda i el disseny gràfic, va passar a estar dominat per nous colors sintètics, intensos i fluorescents.

Àmbit 9
Àmbit 10

Mentre les polítiques de la identitat continuaven influint l’art al principi de la dècada dels noranta, quan encara es negociava el llegat del minimalisme i la seva tendència a defugir tot el que fos personal, els artistes van començar a treballar amb escenografies i instal·lacions a gran escala d’una manera que, malgrat les referències al minimalisme, explorava temàtiques d’un alt contingut personal o polític. Les al·lusions al cos sovint s’expressaven a través de la seva absència, o mitjançant attrezzo, pròtesis i accessoris que servien per modificar-lo, o mitjançant mobles o altres objectes que podien substituir-ne una part o el cos sencer.

Sota aquestes pràctiques bategava una nova consciència de la història en acostar-se la fi del segle i del mil·lenni. Es tractava d’un sentiment marcat per la consciència de la violència que havia dominat la història del segle XX, intensificat després de la caiguda del mur de Berlín el 1989 i l’inici de l’era postcomunista i, de la mateixa manera, un temps marcat pels debats entorn del postcolonialisme.

Àmbit 10
Àmbit 11

Des de finals dels anys noranta i ja en els dos mil, la globalització i el neoliberalisme van renovar la mirada política de l’art. En les pràctiques de l’art d’aquests anys es van actualitzar alguns dels conceptualismes de dècades anteriors i es van incorporar àmpliament el treball amb el cos i l’art d’acció com una manera de manifestar el malestar contemporani.

Les propostes de l’artista basc Jon Mikel Euba condensen bé la mirada d’aquest moment. Si bé en altres obres acostuma a enregistrar performances amb més d’una persona, a Fiesta, 4 portes incorpora la immediatesa i la força visual del llenguatge multimèdia. Euba projecta, desdoblada en diferents pantalles, una coneguda greguería de Ramón Gómez de la Serna (1888-1963), un gènere de frase curta amb crítica social punyent inventat per aquest escriptor i periodista destacat de l’avantguarda espanyola. Desplegada en una instal·lació, Euba converteix un material textual en un element cinematogràfic. Un simple canvi d’escala i de context li permet integrar el text i la imatge del text en un sistema narratiu que alhora incorpora el factor temps, fent que cada canvi d’imatge negui el significat de l’anterior.

Àmbit 11
Torre

Un cotxe solitari a tocar del bosc, una identitat oculta i l’acció d’enfosquir els vidres d’un vehicle són els elements narratius de què es val Jon Mikel Euba en el seu Gatika doble final. Enregistrat al municipi boscós de Gatika, a Biscaia, Euba ens convida a reflexionar sobre la idea de veritat i mentida i sobre el fals dilema entre certesa i ficció. Inspirat en els treballs col·lectius dels anys setanta, l’artista enregistra l’acció de dues persones mentre pinten els noms d’altres artistes en els vidres d’un cotxe enfosquint la visibilitat del vehicle d’una manera que convertiria la seva conducció en il·legal. Jugant també amb la idea d’un paratge boscós en el context basc de finals dels anys noranta, crea un clima de desconfiança i de por. Si bé no hi ha cap signe de violència explícita i el so real de l’acció ens recorda que es tracta d’una performance, la gramàtica visual a què ens han acostumat el cinema i els mitjans fa que interpretem les accions d’Euba com si es tractessin d’un film de suspens.

Torre

Continguts relacionats

Activitats

Vídeos

Àudios

Parlem de "Un Segle Breu: Col·lecció" amb Tanya Barson
Parlem de La Lutte continue. Les revoltes de 1968 en la Col·lecció MACBA amb Antònia M. Perelló
Parlem d’Apunts per a una història travesti del flamenc a la Col·lecció
Parlem de Subcultures i emmascaraments. L’aflorament de la cultura popular a les dècades de 1960-1970 a la Col·lecció amb Teresa Grandas
Parlem de Col·lecció. Pensar amb el cos amb Nicolás Paris
Parlem sobre la ciutat en la Col·lecció amb Domènec

Publicacions

A Instagram (#)

M’agrada pensar que, a l’obra, l’artista no és res més que un material d’un altre tipus, que coopera amb la resta de materials.
Robert Rauschenberg