Mostra permanent
MACBA, Edifici Meier, planta 1

DL-DC-DJ-DV: 11 a 19.30 h; DS de 10 a 20 h; DG i festius, de 10 a 15 h. DT tancat

11€ Entrada al museu
Gratis per als Amics MACBA

Aquesta mostra proposa un recorregut cronològic per la Col·lecció MACBA des de 1929 fins a l’actualitat.

El 1929 Barcelona va acollir l’Exposició Universal, per a la qual Mies van de Rohe, en col·laboració amb Lilly Reich, va dissenyar el Pavelló Alemany o Pavelló Barcelona. Aquell mateix any, per iniciativa de Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé, es va fundar el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). André Breton va escriure el Segon manifest surrealista i, a París, un grup d’artistes abstractes amb Joaquín Torres-García i Michel Seuphor al capdavant va fundar Cercle et Carré. Va ser també el 1929 quan es va obrir a Nova York el Museu d’Art Modern (MoMA) i Virginia Woolf va publicar el seu assaig feminista Una cambra pròpia. Aquest és el context cultural amb què s’inicia la nova exposició, que inclou nombroses obres clau en un seguit de sales dedicades a les dècades o moments més significatius. Una mostra que, comissariada per l’equip del MACBA, posa especial èmfasi en les presentacions i experiències canviants de l’art al llarg d’aquestes nou dècades o «segle breu».

La presentació està pensada per explicar la història de l’art modern i contemporani a través de les perspectives particulars, polítiques i temes que la Col·lecció MACBA ha desenvolupat des dels seus inicis. A més, aquesta història es presenta específicament des de la perspectiva de Barcelona, de manera que dates com el 1929 i els episodis que es mostren a continuació tenen la seva arrel a la ciutat.

Comissariat per: Equip curatorial del MACBA

Sense anar més lluny el Pavelló Barcelona, un emblema del modernisme utòpic internacional, va ser el motiu que els artistes de la Bauhaus Josef i Anni Albers visitessin la ciutat. En diàleg amb l’obra dels primers artistes de la modernitat –Alexander Calder, Joaquín Torres-García i Alberto, entre d’altres– s’analitzen la transformació de Barcelona i el seu compromís amb la modernització.

Les sales següents aborden la Guerra Civil espanyola com una guerra també d’imatges i propaganda, així com l’aparició, després del conflicte, d’una nova generació d’artistes que n’explorava les  seqüeles i les tensions de la dictadura mitjançant llenguatges divergents d’abstracció.

Les revolucions socials i polítiques que es van produir en l’àmbit internacional a la dècada de 1960 ocupen l’espai central del museu, amb obres d’artistes com Erró, Richard Hamilton, Herminio Molero, Ronald Nameth, Claes Oldenburg o Zush, entre d’altres. El pacifisme, el feminisme, el hippisme i altres moviments socials que preconitzaven una manera de viure diferent van tenir la seva expressió artística en l’art pop i la psicodèlia. Mentre que l’art pop manifestava l’entusiasme pel present i es recreava en la quotidianitat i l’espectacle, la psicodèlia mostrava el seu rebuig de la realitat i proposava fugir-ne modificant-ne la percepció. Avançada la dècada, l’acid pop o shocker pop va visibilitzar un viratge que qüestionava els valors morals del consum i, mitjançant una mirada cínica i crítica, feia evident el seu deteriorament.

L’impacte del feminisme des dels anys setanta i la política d’identitat a partir dels vuitanta s’explica mitjançant obres fonamentals com Inflammatory Essays (Assaigs inflamatoris), de Jenny Holzer, i King Zulu (Rei zulú) i Self Portrait (Autoretrat), quadres icònics de Jean-Michel Basquiat de 1986. Els anys noranta es presenten com un temps d’estudi dels temes de la memòria i els vestigis a través del cos absent, amb imponents obres escultòriques o instal·lacions d’artistes com Christian Boltanski.

Les últimes sales ens tornen al present amb els reptes de la humanitat a l’era de la globalització, el sistema capitalista, les relacions de poder desiguals i com els artistes han tractat els problemes de l’economia global.  Alguns exemples són la sèrie Connexions globals (2007) de David Goldblatt, que aborda les diverses activitats del port i l’aeroport de Barcelona, i Mar Negro (2013) de Carlos Aires, una peça elaborada amb fustes provinents de restes d’embarcacions il·legals de migrants.

Històries de la ciutat, del seu passat i el present, s’entrellacen, per tant, amb els desenvolupaments significatius de la història de l’art modern i contemporani. Al costat de les obres més destacades, aquesta nova presentació de la Col·lecció MACBA en mostra d’altres de menys conegudes. D’aquesta manera posa de manifest la singularitat de la col·lecció en conjunt i facilita una visió crítica i no hegemònica de l’art modern i del projecte de modernitat. Amb el temps i en diferents moments, es duen a terme modificacions de major o menor abast en les obres exposades, que canvien per tal d’oferir una presentació més dinàmica i plural.

 


Artistes


Obres


Sales

Àmbit 1

Les primeres dècades del segle XX van ser testimoni d’una ruptura amb les formes d’art establertes i d’una profunda transformació en el camp de la reflexió estètica. La idea d’una avantguarda artística, sumada a valors com la novetat i l’originalitat, van conduir a una experimentació radical amb materials i formes. Entre les principals tendències de l’avantguarda destacaven les que intentaven construir llenguatges artístics de l’universal i l’utòpic a partir d’un enfocament analític de les formes.

En aquest context de tensió entre tradició i radicalisme, va tenir lloc a Barcelona l’Exposició Internacional de 1929, que va comportar una transformació urbana molt important a la ciutat. L’esdeveniment responia al desig de connectar amb nous desenvolupaments tècnics i amb els llenguatges artístics i arquitectònics més avançats de l’avantguarda internacional. A més de mostrar al món el potent desenvolupament industrial català, l’Exposició va projectar Barcelona com a capital turística.

Àmbit 1
Àmbit 2

La guerra civil espanyola (1936-1939) va ser també una guerra d’imatges. Artistes i cineastes es van implicar, a través dels mitjans d’expressió respectius, en la difusió de les diverses ideologies polítiques en joc. Dins el territori fidel al Govern de la República, el disseny de cartells va tenir una rellevància especial. Es va recórrer als llenguatges visuals i tipogràfics més avançats de l’avantguarda internacional per comunicar missatges amb claredat a un públic de masses.

En l’àmbit cinematogràfic, va ser fonamental l’aportació feta pel moviment anarquista a través del Sindicat Unificat d’Espectacles Públics de la CNT, amb la producció de pel·lícules que tractaven temes com les col·lectivitzacions revolucionàries en l’agricultura o el paper de les milícies populars en la resistència antifeixista. La implicació dels artistes en el Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París de 1937 és un exemple de l’ús de l’art amb l’objectiu d’internacionalitzar el conflicte i aconseguir suports a la causa.

Àmbit 2
Àmbits 3 i 4

Durant els anys posteriors a la Guerra Civil i un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els artistes van explorar formes divergents d’abstracció. Articulades sovint com una confrontació entre l’abstracció geomètrica i l’art concret, d’una banda, i una abstracció que explorava la matèria i l’estètica informalista de l’altra, aquestes dues tendències principals també van experimentar diversos graus de proximitat. Malgrat que algunes vessants posteriors d’art concret van seguir el camí de l’abstracció utòpica obert per l’avantguarda internacional, van començar a sorgir en la pràctica artística elements d’organicitat, biomorfisme i gest. De manera semblant, es poden detectar exemples de formes geomètriques en l’abstracció més material.

Totes dues tendències, associades a un ressorgiment de la burgesia a la qual, tanmateix, s’oposen, es poden entendre com un mitjà per abordar la creació artística després de la traumàtica experiència de la guerra i la violència. No es tractava, necessàriament, d’una manera de defugir les conseqüències del conflicte, sinó d’eines per examinar, encara que fos indirectament, la naturalesa de la humanitat.

Àmbits 3 i 4
Àmbit 5

Les revolucions socials i polítiques que es van produir, en l’àmbit internacional, a la dècada de 1960, van generar un sentiment creixent d’oposició al poder i van propiciar l’antibel·licisme, el feminisme, el hippisme, l’ecologisme i altres moviments socials que pregonaven una nova manera de viure.

Aquella època de canvis es va caracteritzar per la demanda de llibertats –incloent-hi l’alliberament sexual contra l’opressiva moral tradicional centrada en la família–, l’enfrontament amb el poder i el contrapoder de la joventut, universitària i desafiant. El 1969, Theodore Roszak va definir el terme i els valors de la «contracultura» en el seu llibre The Making of Counter Culture. El precedent d’aquesta revolució, decisiva per a l’aparició del moviment hippie, va ser la generació beat a la qual pertanyien els escriptors Allen Ginsberg, Jack Kerouac i William S. Burroughs.

La contracultura va donar lloc a dos corrents artístics interrelacionats: l’art pop i la psicodèlia. Ara bé, mentre que l’art pop manifestava entusiasme pel present i es recreava en la quotidianitat i l’espectacle, la psicodèlia mostrava el seu rebuig de la realitat i proposava fugir-ne modificant-ne la percepció.

Àmbit 5
Àmbit 6

En aquesta sala s’examinen les dècades de 1960 i 1970 a través del llenguatge del minimalisme, intentant presentar aquest moviment amb tota la seva complexitat. Com a reacció a l’abstracció gestual, el minimalisme buscava una forma pura d’art abstracte, deutora del constructivisme de principis del segle XX. Es va caracteritzar per un ús altament simplificat o econòmic de la geometria i per la proximitat a la producció industrial seriada. Més enllà de les seves qualitats purament formals, se suposava que no tenia contingut. Tanmateix, tot i estar involucrats o influïts pel minimalisme, alguns artistes van utilitzar aquesta estètica per criticar-ne la neutralitat i restituir un contingut social i polític a la forma.

Encara que aquí s’hi poden veure exemples clàssics de l’art minimalista, també s’hi han inclòs obres frontereres en les quals el minimalisme es barreja amb elements de l’art feminista, conceptual, processual i performatiu. D’aquesta manera s’obté una imatge més complexa de la interacció que es va produir en aquella època entre diverses prioritats estètiques i rivalitats d’interessos, que serveix de contrapunt a una lectura canònica o rígida de l’art minimalista.

Àmbit 6
Àmbits 7 i 8

A finals dels anys seixanta i durant els setanta es va produir l’eclosió d’una nova era de feminisme radical i activisme feminista, en un marc més ampli de contracultura o moviments antisistema, que va adoptar formes diferents arreu del món. Aquesta lluita feminista es troba a la base de l’obra d’una multitud de dones artistes, o fins i tot en un context social determinat. N’hi ha moltes que van recórrer a la cosificació de la dona en l’art més convencional i en els mitjans de comunicació, així com a la creació i difusió d’estereotips femenins per part de la publicitat, per denunciar el paper subaltern de la dona en la societat.

De manera semblant, sovint van utilitzar el cos (a través de la sexualitat, la maternitat i l’atractiu físic), l’espai (com l’àmbit domèstic), el llenguatge, els objectes, atributs i colors associats amb la feminitat o qualificats de «femenins» exacerbant-ne les connotacions pejoratives, un recurs deliberadament irònic per deconstruir i dinamitar aquestes associacions. Algunes artistes van anar més lluny i van criticar estereotips de gènere més amplis.

Àmbits 7 i 8
Àmbit 9

Als anys vuitanta, art i activisme van estrènyer la seva relació. Els artistes van crear obres radicalment vinculades al carrer o a qualsevol domini fora de l’estudi, expressant-se a través del grafiti, el còmic o l’encartellada sense permís. En paral·lel a l’avanç del feminisme, l’antiracisme, els drets de gais i lesbianes i les polítiques de la identitat, es van desenvolupar formes artístiques i d’activisme que abordaven qüestions concretes com la crisi de la sida. Altres aspectes que van ser blanc de les crítiques de l’art activista van ser l’expansió del neoliberalisme, les polítiques econòmiques de lliure mercat i les intervencions neocolonials.

La cultura popular i el culte a les celebritats també va exercir una enorme fascinació sobre els artistes, impactats per la creació de nous formats com el videoclip i la cadena MTV, així com per la producció de fanzines, un mitjà d’expressió informal associat a les subcultures que permetia curtcircuitar la cultura de l’establishment. L’art, juntament amb la moda i el disseny gràfic, va passar a estar dominat per nous colors sintètics, intensos i fluorescents.

Àmbit 9
Àmbit 10

Mentre les polítiques de la identitat continuaven influint l’art al principi de la dècada dels noranta, quan encara es negociava el llegat del minimalisme i la seva tendència a defugir tot el que fos personal, els artistes van començar a treballar amb escenografies i instal·lacions a gran escala d’una manera que, malgrat les referències al minimalisme, explorava temàtiques d’un alt contingut personal o polític. Les al·lusions al cos sovint s’expressaven a través de la seva absència, o mitjançant attrezzo, pròtesis i accessoris que servien per modificar-lo, o mitjançant mobles o altres objectes que podien substituir-ne una part o el cos sencer.

Sota aquestes pràctiques bategava una nova consciència de la història en acostar-se la fi del segle i del mil·lenni. Es tractava d’un sentiment marcat per la consciència de la violència que havia dominat la història del segle XX, intensificat després de la caiguda del mur de Berlín el 1989 i l’inici de l’era postcomunista i, de la mateixa manera, un temps marcat pels debats entorn del postcolonialisme.

Àmbit 10
Àmbit 11

L’art més recent s’ha centrat en la crítica de les relacions econòmiques regides pel neoliberalisme i la globalització i, simultàniament, ha examinat les relacions humanes dominades per la geopolítica i les desigualtats en la distribució del poder. Dins la nostra economia transnacional, el mar obert constitueix un espai econòmic per a la mobilitat de mercaderies i turisme, però també és un espai en disputa on es desenvolupa un tens debat social i polític. Mentre que les mercaderies viatgen lliurement en vaixells de càrrega, les persones que fugen de la persecució i la violència veuen restringida la seva mobilitat. Una gran bretxa lingüística i conceptual separa els qui són considerats migrants econòmics o refugiats.

Els artistes han abordat els problemes de l’economia global i la mobilitat prenent com a exemple les diverses activitats comercials del port a l’aeroport de Barcelona; han posat de manifest la precarietat del mar a través dels derelictes de la crisi migratòria, remodelats en forma de paviment de parquet; o bé han qüestionat el concepte de frontera, tant social com geogràfica, denunciat la violència que s’ha generat a la zona fronterera del nord-oest de Mèxic.

Àmbit 11
Torre

En la seva obra, l’artista colombià Marcos Ávila Forero investiga el neoimperialisme contemporani. Per al vídeo Un pechiche para Benkos, va encarregar un pechiche ‒un tambor amb el qual les comunitats d’esclaus s’enviaven missatges xifrats‒ fet a mà, i va demanar al musicòleg congolès Émile Biayenda que expliqués una història sobre el viatge de dos migrants fent servir els codis antics. El so de la percussió del tambor crea un efecte hipnòtic que combina les experiències de dos personatges: una figura històrica i un migrant modern. El primer és Benkos Biohó, un esclau i líder del primer moviment d’emancipació colombià, mort el 1622; el segon, Camara Mwa Abdallaye, que intenta creuar el Mediterrani contemporani arraulit en un caiuc. Tot i que corresponen a dos moments històrics allunyats, els paral·lelismes posen en evidència que el fenomen migratori actual repeteix i reprodueix les experiències de segles passats. Per a tots dos personatges, amagats a la carcassa d’un vaixell, el vaivé de les onades s’amplifica fins a convertir el vaixell en una caixa de ressonància.

Torre

Continguts relacionats

Activitats

Vídeos

Àudios

Parlem de "Un Segle Breu: Col·lecció" amb Tanya Barson
Parlem de La Lutte continue. Les revoltes de 1968 en la Col·lecció MACBA amb Antònia M. Perelló
Parlem d’Apunts per a una història travesti del flamenc a la Col·lecció
Parlem de Subcultures i emmascaraments. L’aflorament de la cultura popular a les dècades de 1960-1970 a la Col·lecció amb Teresa Grandas
Parlem de Col·lecció. Pensar amb el cos amb Nicolás Paris
Parlem sobre la ciutat en la Col·lecció amb Domènec

A Instagram (#ColleccióMACBA)

instagram
instagram
instagram
instagram
instagram
instagram
instagram
instagram
El blau protegeix el blanc de la innocència. El blau s’emporta el negre. El blau és la foscor feta visible.
Derek Jarman