Del 5 d'octubre de 2018 a l'1 de novembre de 2022

Comissariada per l’equip curatorial del MACBA, Un segle breu: Col·lecció MACBA presenta obres destacades en un relat permanent actualitzat de manera periòdica. A través d’un recorregut cronològic des de 1929 fins avui, es posa l’accent en les mirades particulars que la Col·lecció ha desenvolupat des dels seus inicis. Es tracta d’una història explicada des de la perspectiva de Barcelona i el seu context immediat. L’any 1929 Barcelona acollia l’Exposició Universal, amb el Pavelló Alemany o Pavelló Barcelona dissenyat per Mies van der Rohe i Lilly Reich, i es fundava el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) impulsat per Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé. Aquell mateix any, André Breton escrivia a París el Segon manifest surrealista i un grup d’artistes abstractes liderats per Joaquín Torres-García i Michel Seuphor fundava Cercle et Carré. També va ser l’any en què Virginia Woolf va publicar el seu assaig feminista Una cambra pròpia i en què es va inaugurar el Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York.

Des de llavors, al llarg d’aquestes nou dècades, s’han anat succeint experiències canviants de l’art, com es recull en aquesta exposició. Resseguint alguns dels moments més significatius d’aquest trajecte, els diferents àmbits posen en relleu la singularitat de la Col·lecció MACBA. Des de la transformació de Barcelona als anys trenta i el seu compromís amb la modernitat, fins a la implicació de l’art en la Guerra Civil espanyola, amb artistes de la Bauhaus com Anni Albers, que va visitar la ciutat, a més d’Alexander Calder, Le Corbusier, Joaquín Torres-García o Alberto.

Es mostren els primers intents de represa de la cultura en als anys de postguerra i l’eclosió internacional de les revolucions socials i polítiques dels anys seixanta, amb artistes com Erró, Richard Hamilton, Herminio Molero, Ronald Nameth, Claes Oldenburg o Evru/Zush. El pacifisme, el feminisme, el hippisme i altres propostes de revolució social van trobar la seva expressió artística en el pop, la psicodèlia i l’acid pop, com es reflecteix àmpliament en l’exposició.

Mentre es negociava el llegat del minimalisme, representat amb obres de Rosemarie Castoro, Hans Haacke i Sol LeWitt, juntament amb els catalans Àngels Ribé i Robert Llimós, el feminisme i les polítiques d’identitat impactaven en l’art dels anys setanta i vuitanta. Aquesta nova perspectiva social s’explica amb obres fonamentals com les de Jo Spence, Jenny Holzer o Jean-Michel Basquiat. Ja als anys noranta, l’art es va endinsar en temes com la memòria, la corporalitat i la crítica del neoliberalisme global.

Les últimes sales es centren en l’art de finals dels anys noranta i la primera década dels dos mil, que aprofundeix i radicalitza la seva crítica a la globalització i el neoliberalisme, i també en un art d’acció més performatiu i col·laboratiu que manifesta el malestar contemporani.

Durant el transcurs de l’exposició, se n’aniran actualitzant els continguts per enriquir els matisos de la mostra i posar en valor la pluralitat d’encaixos de la Col·lecció MACBA.

Per altra banda, hi ha diverses publicacions que també des del MACBA ajuden a entendre l’evolució de la Col·lecció, com es va consolidant i el perquè dels recorreguts que es tracen amb les obres.

Des de la seva inauguració el 2018 i fins el 29 de març de 2022, l’exposició va dur per títol Un segle breu: Col·lecció MACBA; a partir d’aquesta data i fins al seu tancament, passà a anomenar-se Col·lecció MACBA.


Visita virtual

A la visita virtual de la mostra de la Col·lecció no només resseguiràs els diversos àmbits i les obres exposades, sinó que també hi sentiràs les veus de les persones del museu que n’han tingut cura, hi exploraràs perspectives poc habituals i faràs recorreguts que no se t’haurien acudit mai. Comença ara el teu recorregut ple de curiositats i continguts inèdits que no et deixaran indiferent.


Obres


Sales

Àmbit 1

Les primeres dècades del segle XX van ser testimoni d’una ruptura amb les formes d’art establertes i d’una profunda transformació en el camp de la reflexió estètica. La idea d’una avantguarda artística, sumada a valors com la novetat i l’originalitat, van conduir a una experimentació radical amb materials i formes. Entre les principals tendències de l’avantguarda destacaven les que intentaven construir llenguatges artístics entorn de l’universal i utòpic a partir d’un enfocament analític de les formes.

En aquest context de tensió entre tradició i radicalisme, va tenir lloc a Barcelona l’Exposició Internacional de 1929, que va comportar una transformació urbana molt important a la ciutat i la va projectar al món com a capital turística. L’esdeveniment responia al desig de connectar amb nous desenvolupaments tècnics i amb els llenguatges artístics i arquitectònics de l’avantguarda internacional. En paral·lel, al país es vivia una profunda renovació pedagògica que promovia l’educació laica i racional com un factor de progrés social i de modernitat.


Visita virtual

 

Àmbit 1
Àmbit 2

La guerra civil espanyola (1936-1939) va ser també una guerra d’imatges. Artistes i cineastes es van implicar, a través dels mitjans d’expressió respectius, en la difusió de les diverses ideologies polítiques en joc. Dins el territori fidel al Govern de la República, el disseny de cartells va tenir una rellevància especial. Es va recórrer als llenguatges visuals i tipogràfics més avançats de l’avantguarda internacional per comunicar missatges amb claredat a un públic de masses.

En l’àmbit cinematogràfic, va ser fonamental l’aportació feta pel moviment anarquista a través del Sindicat Unificat d’Espectacles Públics de la CNT, amb la producció de pel·lícules que tractaven temes com les col·lectivitzacions revolucionàries en l’agricultura o el paper de les milícies populars en la resistència antifeixista. La implicació dels artistes en el Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París de 1937 és un exemple de l’ús de l’art amb l’objectiu d’internacionalitzar el conflicte i aconseguir suports a la causa.

Visita virtual

Àmbit 2
Àmbits 3 i 4

Durant els anys posteriors a la Guerra Civil i un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els artistes van explorar formes divergents d’abstracció. Articulades sovint com una confrontació entre l’abstracció geomètrica i l’art concret, d’una banda, i una abstracció que explorava la matèria i l’estètica informalista de l’altra, aquestes dues tendències principals també van experimentar diversos graus de proximitat. Malgrat que algunes vessants posteriors d’art concret van seguir el camí de l’abstracció utòpica obert per l’avantguarda internacional, van començar a sorgir en la pràctica artística elements d’organicitat, biomorfisme i gest. De manera semblant, es poden detectar exemples de formes geomètriques en l’abstracció més material.

Totes dues tendències, associades a un ressorgiment de la burgesia a la qual, tanmateix, s’oposen, es poden entendre com un mitjà per abordar la creació artística després de la traumàtica experiència de la guerra i la violència. No es tractava, necessàriament, d’una manera de defugir les conseqüències del conflicte, sinó d’eines per examinar, encara que fos indirectament, la naturalesa de la humanitat.

Visita virtual

Àmbits 3 i 4
Àmbit 5

Les revolucions socials i polítiques que es van produir, en l’àmbit internacional, a la dècada de 1960, van generar un sentiment creixent d’oposició al poder i van propiciar l’antibel·licisme, el feminisme, el hippisme, l’ecologisme i altres moviments socials que pregonaven una nova manera de viure.

Aquella època de canvis es va caracteritzar per la demanda de llibertats –incloent-hi l’alliberament sexual contra l’opressiva moral tradicional centrada en la família–, l’enfrontament amb el poder i el contrapoder de la joventut, universitària i desafiant. El 1969, Theodore Roszak va definir el terme i els valors de la «contracultura» en el seu llibre The Making of Counter Culture. El precedent d’aquesta revolució, decisiva per a l’aparició del moviment hippie, va ser la generació beat a la qual pertanyien els escriptors Allen Ginsberg, Jack Kerouac i William S. Burroughs.

La contracultura va donar lloc a dos corrents artístics interrelacionats: l’art pop i la psicodèlia. Ara bé, mentre que l’art pop manifestava entusiasme pel present i es recreava en la quotidianitat i l’espectacle, la psicodèlia mostrava el seu rebuig de la realitat i proposava fugir-ne modificant-ne la percepció.

Visita virtual

Àmbit 5
Àmbit 6

En aquesta sala s’examinen les dècades de 1960 i 1970 a través del llenguatge del minimalisme, intentant presentar aquest moviment amb tota la seva complexitat. Com a reacció a l’abstracció gestual, el minimalisme buscava una forma pura d’art abstracte, deutora del constructivisme de principis del segle XX. Es va caracteritzar per un ús altament simplificat o econòmic de la geometria i per la proximitat a la producció industrial seriada. Més enllà de les seves qualitats purament formals, se suposava que no tenia contingut. Tanmateix, tot i estar involucrats o influïts pel minimalisme, alguns artistes van utilitzar aquesta estètica per criticar-ne la neutralitat i restituir un contingut social i polític a la forma.

Encara que aquí s’hi poden veure exemples clàssics de l’art minimalista, també s’hi han inclòs obres frontereres en les quals el minimalisme es barreja amb elements de l’art feminista, conceptual, processual i performatiu. D’aquesta manera s’obté una imatge més complexa de la interacció que es va produir en aquella època entre diverses prioritats estètiques i rivalitats d’interessos, que serveix de contrapunt a una lectura canònica o rígida de l’art minimalista.

Visita virtual

Àmbit 6
Àmbits 7 i 8

A finals dels anys seixanta i durant els setanta es va produir l’eclosió d’una nova era de feminisme radical i activisme feminista, en un marc més ampli de contracultura o moviments antisistema, que va adoptar formes diferents arreu del món. Aquesta lluita feminista es troba a la base de l’obra d’una multitud de dones artistes, o fins i tot en un context social determinat. N’hi ha moltes que van recórrer a la cosificació de la dona en l’art més convencional i en els mitjans de comunicació, així com a la creació i difusió d’estereotips femenins per part de la publicitat, per denunciar el paper subaltern de la dona en la societat.

De manera semblant, sovint van utilitzar el cos (a través de la sexualitat, la maternitat i l’atractiu físic), l’espai (com l’àmbit domèstic), el llenguatge, els objectes, atributs i colors associats amb la feminitat o qualificats de «femenins» exacerbant-ne les connotacions pejoratives, un recurs deliberadament irònic per deconstruir i dinamitar aquestes associacions. Algunes artistes van anar més lluny i van criticar estereotips de gènere més amplis.

Visita virtual

Àmbits 7 i 8
Àmbit 9

Als anys vuitanta, art i activisme van estrènyer la seva relació. Els artistes van crear obres radicalment vinculades al carrer o a qualsevol domini fora de l’estudi, expressant-se a través del grafiti, el còmic o l’encartellada sense permís. En paral·lel a l’avanç del feminisme, l’antiracisme, els drets de gais i lesbianes i les polítiques de la identitat, es van desenvolupar formes artístiques i d’activisme que abordaven qüestions concretes com la crisi de la sida. Altres aspectes que van ser blanc de les crítiques de l’art activista van ser l’expansió del neoliberalisme, les polítiques econòmiques de lliure mercat i les intervencions neocolonials.

La cultura popular i el culte a les celebritats també va exercir una enorme fascinació sobre els artistes, impactats per la creació de nous formats com el videoclip i la cadena MTV, així com per la producció de fanzines, un mitjà d’expressió informal associat a les subcultures que permetia curtcircuitar la cultura de l’establishment. L’art, juntament amb la moda i el disseny gràfic, va passar a estar dominat per nous colors sintètics, intensos i fluorescents.

Visita virtual

Àmbit 9
Àmbit 10

El llegat dels comportaments artístics experimentals iniciats als anys seixanta i setanta es va mantenir als vuitanta i noranta. Mentre es vivia l’eufòria de la democràcia i en paral·lel a un retorn de la pintura, l’art de concepte va entrar als grans equipaments culturals i als nous museus creats en aquests anys. Els artistes revisaven la noció mateixa d’art i reprenien l’objecte pobre per convertir-lo en element de reflexió estètica i metafísica: la idea del doble, el reflex, el temps, els elements de presentació de l’art.

Visita virtual

Àmbit 10
Àmbit 11

També als vuitanta i noranta, el compromís social i polític va continuar present en bona part de les pràctiques artístiques. La denúncia de qualsevol forma de violència, la guerra i el col·lapse del diàleg, així com les formes d’abús social exercides a diferents parts del planeta, van centrar l’interès d’artistes amb una trajectòria ja consolidada. En aquesta línia de treball, Francesc Torres es val d’imatges mediàtiques i objectes de la societat de consum per desactivar codis ideològics no sempre explícits. L’artista impulsa, des de l’art, un pensament col·lectiu, efectivament crític, que posa en evidència paral·lelismes irrefutables, com a la seva Siegesallee o Avinguda de la Victòria, o intervé pàgines de conegudes revistes com l’històric Newsweek.

Visita virtual

Àmbit 11
Torre

A banda del cos propi com a matèria d’experimentació, la interacció amb la natura és un altre dels eixos que articulen les propostes de Francesc Abad. Una noció de natura entesa en un sentit ampli i vinculada a les idees de cultura, civilització i barbàrie i també al passat i al present d’Europa. Presentada a Metrònom l’any 1989, Europa arqueologia de rescat és una instal·lació que convoca tots aquests conceptes. Com en altres projectes de l’artista, la fragilitat de la memòria, la presència del document i l’art entès com una forma de coneixement col·lectiu es troben en la base de la proposta. En aquest cas, a partir de la trobada, per part d’Abad, d’una cova en una zona boscosa de la Serra de l’Obac, a prop de Terrassa, la seva ciutat natal. La cova, que havia estat habitada per humans, condueix l’artista a inventar un possible alfabet de signes que remeten a l’origen de l’escriptura i unes fites que evoquen les primeres indicacions de solsticis i altres mesures del temps, amb un significat també clarament sexual. Un viatge a un temps primigeni que vinculava alfabet, calendari, ritualitat màgica i sexualitat.

Visita virtual

Torre

Continguts relacionats

Activitats

Imatges

Vistes de Col·lecció MACBA. Foto: Miquel Coll.
Vistes de Col·lecció MACBA. Foto: Miquel Coll.
Vistes de Col·lecció MACBA. Foto: Miquel Coll.
Vistes de Col·lecció MACBA. Foto: Miquel Coll.
Vistes de Col·lecció MACBA. Foto: Miquel Coll.
Vistes de Col·lecció MACBA. Foto: Miquel Coll.
Vistes de Col·lecció MACBA. Foto: Miquel Coll.
Vistes de Col·lecció MACBA. Foto: Miquel Coll.

Àudios

Parlem de "Un Segle Breu: Col·lecció" amb Tanya Barson
Parlem de La Lutte continue. Les revoltes de 1968 en la Col·lecció MACBA amb Antònia M. Perelló
Parlem d’Apunts per a una història travesti del flamenc a la Col·lecció
Parlem de Subcultures i emmascaraments. L’aflorament de la cultura popular a les dècades de 1960-1970 a la Col·lecció amb Teresa Grandas
Parlem de Col·lecció. Pensar amb el cos amb Nicolás Paris
Parlem sobre la ciutat en la Col·lecció amb Domènec

Publicacions