al

L'exposició Luis Claramunt. El viatge vertical presenta una àmplia tria d'obres, fetes entre principis dels anys setanta i finals dels noranta. Malgrat que Luis Claramunt (Barcelona, 1951 – Zarautz, 2000) és conegut quasi exclusivament com a pintor, aquesta exposició tracta de mostrar-ne una cosmologia complexa, unitària i coherent, que incideix en les seves sèries de dibuixos, els treballs fotogràfics i els llibres autoeditats que complementen i desborden el seu treball pictòric.

Autodidacte, Claramunt pertany a aquella generació que va intentar ser del seu temps sense ser-ne. Els seus inicis als anys setanta coincideixen amb l'eclosió d'un art més polititzat al qual s'adhereixen la majoria dels seus coetanis, en una Barcelona que bull d'iniciatives experimentals en els àmbits de l'art, la literatura i el cinema, i també en les subcultures populars.

En aquella època Claramunt neda contra corrent i, en comptes de buscar referents en les avantguardes, se centra en la pintura. Els acabats propis de la pintura naturalista, i l'obra d'Isidre Nonell en particular, conformen el primer esglaó de l'escala que Claramunt construirà al llarg de la seva vida. Les temàtiques i l'estil de la pintura de Claramunt canvien a mesura que s'allunya físicament i socialment de Barcelona.

El viatge vertical, primera retrospectiva de l'obra de Luis Claramunt, descobreix un artista que escriu, a través del dibuix, la fotografia i els llibres autoeditats, una gran quantitat de pàgines en què la història de la literatura esdevé un contrapès inseparable de la història de la pintura. La seva obra suggereix llocs i entorns humans: topografies literàries, ficcions i relats que ocupen l'ull i l'esperit.

L'exposició està organitzada en sèries amb l'objectiu de mostrar fins a quin punt viure i pintar eren per a Claramunt una única experiència. Madrid, Sevilla, Bilbao i els seus freqüents viatges a Marràqueix substitueixen Barcelona en una geografia que representa amb assiduïtat. El viatge vertical ofereix un itinerari a través de la seva obra que és alhora un despullament, en el qual matèria i imatge esdevenen cada vegada més lleugeres, fins a transformar-se en cal·ligrafia.

Malgrat que manté un muntatge cronològic, l'exposició comença amb una àmplia tria dels dibuixos i els llibres autoeditats de Claramunt, fets entre 1994 i 1999, que funciona com una introducció i marc de referència per interpretar la seva producció pictòrica. Els dibuixos condensen una intensa energia creativa i tradueixen un procediment de treball que sorgeix de la immediatesa de la percepció i de la mediació de la memòria, tant de les ciutats com de les seves lectures. Per a Claramunt, el dibuix era una manera d'habitar i de comprendre els espais pels quals transitava. Els dibuixos no s'acostumaven a emmarcar ni exposar en galeries; no se'n magnificaven les qualitats plàstiques ni l'"originalitat", sinó que sovint eren fotocopiats sobre papers de colors per ressaltar-ne la qualitat gràfica, el gest i la seqüència. Aquestes edicions, malgrat la ràpida execució i la factura precària, obren noves perspectives per a la seva obra i, conjuntament amb les sèries de dibuixos, resumeixen la manera en què l'artista s'enfronta al repte de la pintura, amb intuïció i rapidesa.

Una petita sala dedicada a les seves figures-retrats, inspirades en la lectura de L'illa del tresor, s'estén temàticament a la sala contigua, on es poden veure els seus quadres de Barcelona, incloent-hi els quadres de "penjats". Els interiors de tablaos o els paisatges urbans es presenten en una totalitat bigarrada, mitjançant un grafisme febril, que defuig la perspectiva il·lusionista per mostrar un entrellat de relacions, en què es confon l'arquitectura amb els cossos i els objectes, els contorns s'obren i les figures es trossegen. En els quadres de Barcelona i Sevilla, fets a mitjans de la dècada dels vuitanta, sobta el canvi en l'ús del color, en unes pintures ara gairebé monocromes, i la concentració en els aspectes estrictament compositius de l'obra a partir de la taca com a element estructurador.

Les sèries realitzades entre 1986 i 1999 dedicades al Marroc i al món dels toros representen un punt d'inflexió en la producció de Claramunt. En el camí que va de la taca gairebé monocroma a la línia, al grafisme sec de les seves últimes composicions de toros, es resumeix tot un procés de buidatge o despullament espacial que el condueix a un protagonisme absolut de la figura en un espai més simbòlic. En els seus quadres de toros, relacionats també amb el món de la venda o els mercats ramaders, i a l'última fase de la seva etapa marroquina, aquesta tendència a l'estilització es radicalitza i la seva pintura es torna més sòbria, més dura, més cerebral i més concreta.

En una sala contigua hi trobem les sèries de fotos fetes a Barcelona i Bilbao, que ofereixen una nova versió de la fascinació de Claramunt envers el món urbà. A principis dels anys noranta Claramunt va incorporar al seu vagareig urbà un tipus de registre casual, fent fotos sense cap intenció aparent. El fet de caminar, com a pràctica artística, anava definint la forma i el contingut de les fotografies, escrivia el text i alhora en buscava el subjecte. El port i les estacions de tren de Barcelona o bé la ria de Bilbao, el pont penjant, les fàbriques abandonades i els carrers de la ciutat, apareixen en dibuixos i fotografies en escenes sense cap mena d'exotisme.

El treball de la seva última dècada, en què el mar va adquirint una gran importància, com es posa de manifest en les sèries Mar Rojo i Mar Negro, de 1997, i Naufragios y tormentas, de 1999, tanca la mostra. En aquesta sèrie, l'última que va dur a terme, cal destacar-hi les Tormentas de hielo, una mena de testament mut. Al llarg de la seva carrera Claramunt va transitar sempre entre l'element figuratiu i l'abstracte, simultaniejant la taca, que marca tota la seva producció dedicada a les sèries de mars, naufragis i tempestes, i la línia, un grafisme cal·ligràfic reduït ja a negre sobre blanc en les sèries dedicades a Bilbao i Madrid.

Aquesta última sala entronca amb la primera i tanca el cercle d'una vida i un treball marcats per la recerca d'una realitat en la pintura. L'obra de Claramunt permet narrar una altra mena d'història de l'art contemporani, que inclou precisament el recorregut des dels anys setanta fins als noranta, i que observa des d'una perspectiva crítica i efectiva l'evolució de les imatges i les gramàtiques d'una visualitat que actualment ens resulten llunyanes.

Com a epíleg d'El viatge vertical s'ha habilitat un espai de lectura amb alguns "facsímils" dels llibres de Claramunt, les novel·les que van inspirar el seu treball i diverses gravacions de flamenc, una música que el va acompanyar sempre.

En paral·lel a l'exposició, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) presenta Nonell i Claramunt. Registres urbans, un projecte coorganitzat pel MACBA i el MNAC, que permet establir un diàleg entre la tradició d'artistes com Nonell i els valors estètics de Claramunt. Entre tots dos, allunyats en el temps, neix una afinitat que es manifesta en la distància que cada un d'ells manté amb la seva pròpia època.

Artista

Luis Claramunt

Continguts relacionats

Activitats

Vídeos

Àudios

Son[i]a #145
26.01.2012
Son[i]a #159 Bartomeu Marí i Nuria Enguita Mayo sobre "Luis Claramunt. El viatge vertical"
02.08.2012

Publicacions

El que pretenc quan explico la història d’una víctima de la violència a Colòmbia és apel·lar al record del dolor que experimentem tots els éssers humans, aquí o a qualsevol lloc del món.
Doris Salcedo