Del 10 de novembre de 2022 al 26 de febrer de 2023
Edifici Meier

El poble mixe, mai conquerit, parla una de les últimes llengües vives de la família mixezoque. Ells són, lingüísticament, els parents més pròxims i hereus naturals dels anomenats olmeques, la cultura mare mesoamericana. En les paraules que pronuncien, la milpa que conreen, les històries que expliquen i els ritus que duen a terme hi ha contingut, xifrat, un món al qual —iniciats o no— no podrà tornar mai ningú. Això no vol dir, però, que aquest món hagi estat destruït, esborrat o aniquilat. Si nosaltres no podrem tornar mai, l’heroi sempre torna: això és precisament el que el converteix en heroi. L’aigua sempre torna a la llera; l’ordre còsmic, per principi de simetria, no es pot interrompre per sempre. No hi ha més certesa que el final d’aquests temps i l’adveniment dels temps que van ser.

A través de la investigació documental, bibliogràfica, iconogràfica, el treball de camp i l'entrevista, l’equip s’acosta al mite de Kondoy des d’una diversitat de fronts i categories. Alhora, l’anàlisi i la reflexió sobre tots aquests materials recollits apropa l’equip a l’estructura bàsica del mite i les seves implicacions socials, territorials, polítiques, espacials i paisatgístiques.

El projecte intenta abordar una perspectiva nova sobre la història i la formació actual de l’art global des d’una revisió crítica d’una de les manifestacions més riques, problemàtiques, recurrents i singulars. El projecte es construeix entorn de la noció dels indigenismes i els neoindianismes cap a una reformulació teòrica dels transindigenismes com a catalitzadors de l’art modern i contemporani del continent americà. Una proposta contemporània i amb un horitzó de futuritat que comporta una nova manera d’entendre l’influx d’interseccions i desplaçaments del desenvolupament d’una forma estètica original i única de producció dels significats culturals de la regió.
 

Nosaltres, humans, podem retornar realment o el retorn és sempre un nou viatge a un lloc i un temps diferents? Sembla com si el veritable retorn estigués vetat als humans; només els herois tornen i així restitueixen el món. Potser a nosaltres, humans, només ens queda esperar el retorn, o bé el podem demanar, invocar, induir? D’on tornen els herois? I si en comptes de tornar es tornessin? I si el retorn fos reflexiu i, més que tornar d’un altre temps o un altre lloc, retornessin a la seva altra advocació, la seva altra forma, a sí mateixos?

La restitució del temps cíclic, de l’alternança infinita, l’infinit moviment primigeni és un element comú a tots els moviments de regeneració cultural del continent americà. En aquest context, la colonització i la presència europea no suposen només la subversió de l’ordre còsmic, sinó la seva interrupció. Vivim no en el món al revés sinó en el no-món, on la rítmica consecució de vida i mort, amunt i avall, llavor i flor, dia i nit, home i dona no pot seguir el seu curs. Els cicles s’han aturat i l’humà ja no preserva i completa el món, sinó que se’n troba fora, sota la transcendència teleològica occidental i moderna, esperant. En aquest anquilosament, l’heroi es torna penyal; la seva germana, boira; i el seu palau, ruïna. La immanència de l’ordre còsmic esdevé paisatge; pur i absolut potencial, a l’espera del retorn.