Continguts

Amb més de quaranta projectes en diverses ciutats d’arreu del món, l’obra pública d’Eduardo Chillida té un paper fonamental en la seva trajectòria artística. L’escultor sempre va defensar-la com un mecanisme per garantir un accés universal a l’art.

Octavio Paz, gran coneixedor de l’obra de Chillida, apuntava que, tant si l’escultor treballava amb terra, ferro, fusta, formigó, alabastre o altres materials, «tots diuen el mateix: espai».

Keith Haring va fer el seu primer gran mural públic el 1982 a la Houston Street de Nova York. Des de llavors i fins que va morir, set anys més tard, va realitzar murals en diverses ciutats com Berlín, París, Pisa o Barcelona. 

El mural que Haring va fer a Barcelona va néixer d’una manera gairebé fortuïta. Quan va tornar de Madrid el 1989, Haring es va trobar amb la seva amiga Montse Guillén, gastrònoma i restauradora instal·lada a Nova York, que li va suggerir la possibilitat de fer alguna intervenció a Barcelona en relació amb la sida. Haring va acceptar amb la condició de poder triar el lloc. I va optar per una plaça al cor del Raval, que aleshores encara es coneixia com a Barri Xino i que estava força degradat.

Situada de manera permanent sobre el pòdium que hi ha davant la façana del MACBA, a la plaça dels Àngels de Barcelona, La ola de Jorge Oteiza s’ha convertit en una icona d’aquest edifici construït per l’arquitecte Richard Meier.

«En basc, l’ombra es diu itxal, que significa el poder de l’ésser, no la manca de llum. L’ombra és el poder de la llum: com més ombra hi ha, més presència lluminosa tenim» Jorge Oteiza

Objecte habitual en la iconografia de Jordi Benito, el piano es converteix aquesta vegada en un objecte d’art públic. Produït l’any 1990, al 1994 va ser instal·lat al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, a la pineda del Rectorat.

La lleugeresa del so i la intangibilitat de la música contrasten amb el pes i la contundència matèrica de la pedra.

Situada des de l’any 2010 al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, davant de l’Escola de Postgrau, aquesta escultura condensa el llenguatge d’aquesta artista de Nova York. 

"L’escultura monumental es dirigeix a l’home i a la seva percepció, no al seu funcionament. No cal adaptar. No cal utilitzar l’obra. L’única cosa que cal fer ineludiblement és relacionar i crear una interacció entre l’home i l’experiència estètica. Que aquí esdevé un acte social." Beverly Pepper

Des del 2004, Descobriment de Barcelona es troba al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, davant de la Facultat d’Educació. Es tracta d’una escultura de grans dimensions realitzada amb ferro i altres materials procedents de restes urbanes de Barcelona. 

En relació amb la diferència que podia percebre l’artista pel fet d’estar treballant en un context mediterrani, Anthony Caro va explicar: «En noto. Trobo que aquí hi ha un èmfasi diferent en els carrers, coses com els balcons amb llums i ombres molt accentuades que no podem veure a casa.» El mateix títol de l’obra, Descobriment de Barcelona, deixa constància d’alguns dels aprenentatges fets en aquesta ciutat.

S.M. La Reina S.M. El Rei, son dos grans monòlits de basalt de més de tres metres i mig d’altura cadascun que evoquen, per la seva monumentalitat i el seu títol, una de les grans figures de poder de la història: les monarquies. Realitzades el 1987 i situades des de l’any 2004 al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Rambla Nord, davant de la Facultat de Traducció i Interpretació, condensen el llenguatge escultòric del seu autor.

L’artista ha «humanitzat» grans pedres convertint-les en una família, un viatger o uns professionals de la Justícia, aquesta vegada ha optat per la figura d’uns monarques.

CONTINGUT RELACIONAT