"Es tractava de fotografiar determinades coses d'una determinada manera. No només el què sinó també el com. El què eren els edificis o les àrees situats a les perifèries de la gran ciutat o fins i tot dins de la gran ciutat, àrees que podríem anomenar perifèriques. A Gràcia o al mateix Eixample, de sobte et trobaves, com segueix passant ara però en menor mesura, àrees o petites zones on es podria parlar de marginalitat. No necessàriament havies d'anar a la banlieue. [...] El repte era fotografiar alguna cosa menyspreada, poc interessant i que a ningú li cridava l'atenció, i treure a la llum el que podia tenir de magnífica, de significativa, d'important. És a dir, anar a fixar-me en allò que es veu amb la cua de l'ull, allò que es troba en els marges del que és oficialment interessant. Fixar-me en això, recuperar-ho i redimir-ho d'alguna manera, fotogràficament és clar." És el mateix Manolo Laguillo qui, entrevistat per Radio Web MACBA l’any 2015, comenta el seu treball.

DESCOBREIX L'EXPOSICIÓ

El que pretenc quan explico la història d’una víctima de la violència a Colòmbia és apel·lar al record del dolor que experimentem tots els éssers humans, aquí o a qualsevol lloc del món.
Doris Salcedo