«De vegades penso que tota la meva obra té a veure amb les interrupcions o els buits. Vas vivint la vida amb una rutina lineal i de sobte passa alguna cosa que trenca aquesta línia. Crec que la meva obra està molt connectada amb el que passa quan aquesta línia es fractura.» Lucia Nogueira comentava així el seu mètode de treball i la relació vivencial que mantenia amb la producció artística. Les nocions de fragment i de trànsit a l’espai, d’origen invisible i destí indeterminat es troben rere bona part de les seves propostes, que mai deslliguen la matèria de la nostra capacitat de negociar amb l’experiència. En els seus objectes aparentment dispersos, aquesta brasilera establerta a Londres mai va renunciar a un element màgic que es resisteix a tota interpretació.

Jo pinto com si anés caminant pel carrer. Recullo una perla o un crostó de pa; és això el que dono, el que recullo
Joan Miró