La boca parlant de Samuel Beckett Els clàssics del MACBA
Tot i que Samuel Beckett és conegut per les seves novel·les i dramatúrgies, també va interessar-li el cinema, la ràdio i la televisió. Des de meitat dels anys seixanta, va explorar aquests mitjans amb el mateix esperit de recerca que va guiar tota la seva obra dramàtica: mostrar el dolor i l’absurditat associats a la condició humana. L’any 1975 va decidir adaptar al cinema la seva peça teatral Not I, que s’havia estrenat tres anys abans, al 1972, al Forum Theater del Lincoln Center de Nova York. Aprofitant les possibilitats formals d’aquest mitjà, va fer desaparèixer la figura humana d’aquest intens monòleg donant el màxim protagonisme a la boca parlant. Una boca que capitalitza la pantalla com un element autònom, un òrgan físic que alhora es converteix en esfínter i en vagina. Al llarg dels tretze minuts de monòleg sincopat interromput per rialles i crits, pren una dimensió física inquietant. Una boca (o un jo) que, a un ritme ferotge, comparteix amb nosaltres un passat dolorós en un món on Déu ja no existeix.
