al

Les ciutats estan fetes d’edificis, infraestructures, carrers, places, parcs, cantonades i racons que donen sentit a la trobada, la confrontació i l’intercanvi. La forma i el significat dels seus espais tendeixen a ser el resultat de la barreja de dos processos diferents i complementaris: o són espais planificats, regits per projectes que prefiguren –amb més o menys fortuna– la forma i el caràcter de la ciutat; o són transformacions informals que han anat creixent orgànicament, on la planificació tracta de domar a posteriori els suposats desajustos creats abans. Dos processos que són simultanis i que, en el millor dels casos, responen a una sàvia convivència: la ciutat que creix sota la necessitat emergent de les seves contingències, i la que és capaç de preveure i projectar els seus anhels futurs, així com corregir les perversions i injustícies generades per l’especulació i la manca de planificació. Aquestes ciutats –que són totes– es balancegen entre la regulació i l’emergència, mentre coincideixen en la necessitat de venerar la Història i els seus protagonistes mitjançant una monumentalització que tendeix a posar ordre i establir jerarquies futures. La conquesta de renovats escenaris ètics i estètics –tant si són imposats com reclamats– forma part de les estratègies urbanes de tots dos models, els símbols dels quals cosifiquen els anhels comunitaris o imposen ajustaments de control en els discursos del poder.

Davant els diversos processos que, des de sota, estan modificant irreversiblement la vida pública –o potser com a conseqüència d’aquests–, s’observa una aguda revitalització de les retòriques monumentals. Banderes, herois enaltits, instal·lacions públiques, assenyalaments metropolitans..., tota una imatgeria que va petrificar els relats històrics s’escampa pel paisatge de la ciutat i en vulgaritza en molts casos la potència ideològica i simbòlica.

Els monuments amaguen una certa apropiació de l’espai col·lectiu, un cert segrest de la memòria social, encara que també s’hi percep la dificultat per acollir les pluralitats sense estereotipar-les, l’afany per desterrar qualsevol dubte o incertesa.

Així, fins a la irrupció dels moviments d’avantguarda, la gramàtica del monument, des de les edificacions rituals de l’antiguitat fins a l’estatuària urbana del segle XIX, es va mantenir pràcticament inalterada, mentre que les normes de l’erecció –peanyes, columnes, obeliscos, arcs de triomf i cenotafis a la victòria– marcaven el territori ciutadà bastint veritables jerarquies de volum, d’imatge i de significat. L’art contemporani va heretar el dictum avantguardista que incitava a transcendir els codis més immediats. Tanmateix, la necessitat de perpetuació d’uns fets passats o d’uns desitjos futurs per part del poder continua intacta. Però, qui sustenta un monument? Qui el legitima? Com emergeix? De quina manera arrela en la comunitat i en l’espai públic?

Totes aquestes preguntes ofereixen respostes difícilment unívoques, alimentades per la consideració que, en l’actualitat, qualsevol dialèctica entre nostàlgia i futur ja no expressa ni la voluntat ni el sentir social i que, per tant, matisen el rendiment dels monuments, l’èxit o el fracàs de les seves inevitables apropiacions.

Nonument és un projecte amb el qual el MACBA convida 28 artistes del seu entorn perquè reflexionin sobre com es pot incidir avui, des de les pràctiques de l’art, en els problemàtics vincles entre esdeveniment, commemoració, estètica i ciutat. El resultat és un conjunt de propostes inèdites –específicament concebudes per a aquesta exposició–, on s’observa de quina manera els llenguatges artístics reinterpreten la tradició del monument.
Alhora, Nonument pretén constituir-se com un laboratori obert sobre la imminent proliferació de símbols que colonitzen els espais reals i virtuals del nostre entorn, una plataforma discursiva que investigui quines són les condicions en les quals els artistes s’incorporen a aquests debats urgents.

Seu: Sala d’exposicions del Convent dels Àngels
Comissaris: Josep Bohigas i Bartomeu Marí.
Organització i producció: Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

Aquest projecte forma part del programa de la Commemoració del Tricentenari dels fets de 1714.

Tricentenari_bn_long.jpg


Artistes participants: Antoni Arola, Itziar Barrio, David Bestué, Sergi Botella i Mariona Moncunill, Curro Claret, Raimond Chaves i Gilda Mantilla, Marcel Dalmau, Domènec, Alicia Framis, Antonio Gagliano, Álex Giménez i Jorge Rodríguez Gerada, Terence Gower, Sílvia Gubern, Alicia Kopf, Marc Larré, Rogelio López Cuenca i Elo Vega, Toni Llena, Miralda, Muntadas, Daniela Ortiz, Víctor Pimstein, Sitesize i Francesc Torres.


Continguts relacionats

Activitats

Vídeos

Imatges

Nonument
Nonument Sala exposició
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas
Vistes de l'exposició "Nonument", 2014. Foto: Rafael Vargas

Àudios

Del monument al nonument
Son[i]a #198 Antonio Gagliano
03.11.2014
Son[i]a #199 Alicia Kopf
02.12.2014
Se suposa que els objectes tenen el caràcter objectiu dels productes industrials. No pretenen representar res més que allò que són. La categorització prèvia de les arts ja no existeix.
Charlotte Posenenske