Nascut a Barcelona el 1942, Antoni Llena va ser pioner, a meitat dels anys seixanta, de l’art pobre i efímer a Catalunya. Entre 1964 i 1969 va realitzar les primeres escultures efímeres. Són treballs fets amb ombres i papers, amb capses que s’han de destruir per poder veure l’obra o pintures amb pòlvores de talc, entre d’altres materials bàsics. Quan l’art vigent era el pop, ell practicava l’art conceptual. I amb el temps, quan l’art conceptual es va imposar, va optar pel silenci. Ja als anys vuitanta, va continuar treballant amb paper retallat i amb una voluntat d’art efímer i fràgil que el va portar a replantejar l’espai constructiu i la idea de volum. També és autor d’obra pública urbana que transmet la mateixa fragilitat que la seva obra en paper. En paral·lel a la seva producció visual, Llena ha dut a terme una obra literària amb títols com La gana de l’artista (1999) i Per l’ull de l’art (2008).

Amb el col·lectiu format per Sílvia Gubern, Àngel Jové i Jordi Galí, va participar en diverses exposicions pioneres de l’art pobre. Amb ells va exposar al Jardí del Maduixer (1969-1970), lloc on vivien i treballaven; al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona (1969) i a la galeria Aquitània d’aquesta ciutat (1970). La seva primera exposició individual va ser a la Petite Galerie de Lleida (1969). Després d’un llarg parèntesi creatiu, el 1979 s’incorpora de nou a l’escena artística fins a l’actualitat. Ha participat en exposicions al Patio Herreriano de Valladolid (2004), al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (2005), a la Fondation Maeght de Saint Paul-de-Vence (2007), i ha presentat la seva obra a la Fundació Joan Miró (1988) i a la Fundació Antoni Tàpies (1991) de Barcelona, entre d’altres espais. La seva obra es troba en col·leccions com Artium de Vitòria, Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, Museo Reina Sofía de Madrid i MACBA, entre d’altres.

Visita l'exposició de Col·lecció