al

Aquesta presentació va incloure noves incorporacions a la Col·lecció, així com obres exposades anteriorment, a través de les quals es reflectien les orientacions i les línies de treball del MACBA en aquell moment. La Col·lecció MACBA prosseguia la recerca per configurar una memòria crítica de l'art de la segona meitat del segle XX, tenint en compte la realitat cultural i política de l’entorn i considerant, d’altra banda, que la història de l'art és una construcció subjecta a canvis, no una narració acabada i única. Per raons històriques, Barcelona s'ha mantingut al marge dels centres de modernitat artística d’on han sorgit els discursos dominants sobre l'evolució i el progrés de l'art modern. Aquesta posició perifèrica porta a qüestionar la idea unidireccional de progrés històric, a ressituar fenòmens i indicar altres centralitats possibles.

L'exposició es va articular entorn de quatre moments històrics clau: els anys quaranta i cinquanta, que es corresponen amb el cant de cigne de la modernitat; les ruptures dels anys seixanta i setanta; les pràctiques crítiques i teatrals dels anys vuitanta, i el món actual, a partir de la caiguda del mur de Berlín.

Aquesta presentació incloïa, junt a obres ja presentades anteriorment, noves incorporacions que reflectien les orientacions i les línies de treball del MACBA en aquell moment. La Col·lecció MACBA prosseguia la recerca per configurar una memòria crítica de l'art de la segona meitat del segle XX, tenint en compte la realitat cultural i política de la ciutat en que es troba el museu i considerant així mateix que la història de l'art és una construcció subjecte a canvis, no una narració acabada i única. Per raons històriques, Barcelona ha estat al marge dels centres de modernitat artística dels quals han sorgit els discursos dominants sobre l'evolució o el progrés de l'art modern. Aquesta posició perifèrica porta a qüestionar una idea unidireccional de progrés històric, a resituar fenòmens i indicar altres possibles centralitats.
L'exposició s'estructurava en quatre períodes oberts que corresponien a quatre moments històrics precisos. El primer període té com a simbòlic punt de partida la creació de la revista Dau al Set, el 1948, per Antoni Tàpies, Joan Brossa, Modest Cuixart i Joan Ponç, que suposava un intent de connectar amb les avantguardes de la preguerra, especialment les vinculades al surrealisme. És el moment de consolidació progressiva de l'estat del benestar i de la primera aparició massiva de la publicitat i dels mitjans impresos en l’entorn urbà. L'art d’aquesta segona modernitat va adoptar dues tendències vinculades amb l'abstracció. D'una banda l'Informalisme, en que l'espai pictòric esdevé el suport de l'acció més o menys espontània de la consciència profunda de l'artista que cristal·litza en una matèria pictòrica informe. En són exemples Antoni Tàpies, Antonio Saura o Jean Dubuffet. D'altra banda, trobem una tendència arrelada en el funcionalisme i el constructivisme de les avantguardes europees, en que l'abstracció és el resultat d'una recerca d'ordre, claredat, equilibri i objectivitat, que donarà lloc a l'art concret i que s'exemplifica en Jorge Oteiza i Pablo Palazuelo.

El segon període de la Col·lecció, que comprèn les dècades dels seixanta i els setanta, correspon a l'eclosió de nous discursos crítics que tenen el seu emblema en el maig del 68. Es qüestiona l'activitat artística orientada a la producció d'objectes, en favor dels processos i les condicions de l'obra. Marcel Broodthaers és un artista fonamental en aquest període. Tot i que arrenca de l'escriptura el seu treball adopta diferents mitjans : fotografia, cinema, instal·lació, grafisme, múltiples, llibres etc. La seva obra preludia les conseqüències de la transformació de la producció artística sota l'expansió de la cultura del consum, iniciada a partir dels anys seixanta, i de la transformació del museu sota l'impacte de les noves pràctiques i del pensament crític dels nous moviments socials. L'activitat, la informació i el debat són els eixos que articulen la creació artística d'aquest moment, que s'exemplifica en el treball d'artistes conceptuals catalans, com Muntadas, Francesc Abad, Fina Miralles, o Francesc Torres, entre d'altres. A Espanya , els treballs conceptuals de mitjans anys setanta van mantenir un tret característic d'oposició política que corresponia al clima del final de la dictadura.

Una altra figura clau és Dan Graham; en el seu treball les arrels conceptuals dels seixanta es barregen amb elements postfuncionals i tardo-modernistes, Pioner en l'ús artístic del vídeo i de gran influència com a assagista, el seu treball avança inquietuds que, a la llarga, seran dominants en l'esfera artística, com ara la concepció híbrida entre treball artístic i arquitectònic, el valor d'ús i la noció de servei. Aquest segon període s'acaba al final dels setanta, en què l'impacte internacional de la crisi del petroli de 1973-1974 va esquerdar les bases de l'estat del benestar.

És en aquell moment, el tercer període, en què es comença a consolidar la globalització econòmica, que inicia una hegemonia que s'anirà afermant durant els anys vuitanta i noranta. L'efecte d'aquest procés en l'àmbit artístic es va fer pales sobre tot en dues direccions. D'una banda, es va produir un moviment restaurador de formes artístiques tradicionals, tant modernes com pre-modernes. És el retorn a la pintura que va caracteritzar els primers vuitanta, amb els moviments neoexpressionistes o neosalvatges i la recerca d'una reinscripció dels grans formats i gestos de la pintura tradicional en l'àmbit d'un mercat artístic revitalitzat, i d'una expansió dels museus d’art contemporani a escala mundial. Són exemples d'aquesta tornada a la pintura Miquel Barceló, Ferran García Svilla, Anselm Kiefer, Keith Haring, Jean Michel Basquiat o A.R. Penck, entre d’altres. D'altra banda aquesta recuperació de la pintura també va tenir conseqüències en la fotografia. Els anys vuitanta la fotografia va entrar amb força en l'escena artística i es va convertir en el mitjà més significatiu per a les teories de la crítica de la representació, vinculades amb certs postulats postmoderns. En aquest moment apareix la noció de quadre o “tableau” fotogràfic com a estratègia per mitjà de la qual la fotografia podia ocupar els espais arquitectònics i culturals de la pintura. Aquí resulten significatius els treballs de Jeff Wall, Craigie Horsfield, Suzanne Lafont o Jean Marc Bustamante.

El quart moment és el que arrenca simbòlicament el 1989 amb la caiguda del mur de Berlin. En aquest nou període històric culmina el procés de globalització, afavorit per l’expansió de les noves tecnologies. Un fenomen determinant en aquests anys és el de la immersió de la cultura en els processos de consum i entreteniment de masses. D'una banda tenim, en artistes com ara Mike Kelley o Tony Oursler, una complaença en els fenòmens de cultura popular i del kitsch, i una celebració de l'univers de la mercaderia, que preludien artistes com Carlos Pazos o Zush. D'altra banda, es dona una crítica a l'aparent banalització d'allò popular i un manteniment de posicions legitimades en la gran tradició moderna, que porten cap a formes artístiques d'un cert hermetisme, en què se cerca la complicitat de l'espectador. Així trobem obres d'artistes com Pep Agut, Jordi Colomer o Ignasi Aballí.

Vídeo i vídeo-instal·lació i les tecnologies informàtiques substitueixen l'anterior hegemonia de la fotografia. El nou potencial de la imagineria digital transforma la noció de representació i fa aparentment indiferenciable allò real d'allò virtual. La reformulació de la relació entre el cos i l'espai és una de les manifestacions d'aquest nou paradigma artístic.

El problema s’aclareix, es torna diàfan: la tela de l’artista esdevé un mirall.
Michelangelo Pistoletto