al

Els anys vuitanta i noranta van ser testimonis de canvis substancials en la política internacional. Si la caiguda del mur de Berlín el 1989 acaba amb l’oposició de dos sistemes polítics i econòmics, una incipient globalització amplia el marc existent més enllà de les geografies occidentals. L’art s’obre a un nou internacionalisme.

Els Jocs Olímpics del 1992 actuen com a catalitzadors d’una Barcelona integrada en una lògica de serveis que sovint s’etiqueta com una economia de caire postfordista. Aquest procés de profunda renovació urbana, arquitectònica i social situa la ciutat en l’imaginari del món. Ja inserida en la dinàmica de la globalització, la nova Barcelona, quan s’observa des d’una escala local, no està exempta de conflictes i contradiccions, i això es reflecteix en les pràctiques artístiques.
Aquestes pràctiques atorguen una rellevància especial a la qüestió urbana, que esdevé simptomàtica del nou moment històric. L’àmbit de l’art desplega utopies urbanes i socials, així com crítiques a la lògica dels interessos d’un capitalisme globalitzat. L’especulació al voltant de la propietat immobiliària es perfila com un dels processos clau per representar les formes de valorització que tenen lloc a la ciutat. Amb tot, hi ha qui reivindica la bellesa de límits i perifèries, allà on la ciutat es fa residual i on es gesta un nou procés urbà de caràcter més autònom.

Artistes: Lara Almárcegui, Eric Baudelaire, Bleda i Rosa, Jean-Marc Bustamante, Jordi Colomer, Constant, Alice Creischer, Hans Haacke, Craigie Horsfield, Manolo Laguillo, Asier Mendizabal, Ana Muller, Claes Oldenburg, Xavier Ribas, Dieter Roth, Eulàlia Valldosera, Jeff Wall.

Una mateixa imatge pot ser testimoni, alhora, del passat i anticipar un futur previsible.
Ignasi Aballí