Exposició

Artistes: Ignasi Aballí, Absalon, Pep Agut, Art & Language, Karla Black, James Lee Byars, Jordi Colomer, Ángela de la Cruz, Jean Dubuffet, Latifa Echakhch, Lucio Fontana, Dora García, Félix González-Torres, Derek Jarman, Sigalit Landau, Rita McBride, Michelangelo Pistoletto, Charlotte Posenenske, Robert Rauschenberg, Dieter Roth, Doris Salcedo, Gregor Schneider i Antoni Tàpies.

La reflexió entorn de la superfície, la seva condició matèrica i l’expansió del camp pictòric ocupen un lloc significatiu en les pràctiques artístiques contemporànies. De quina manera els gèneres com la pintura i l’escultura han estat alterats i dilatats fins a fer que la mateixa matèria es construeixi com a missatge crític? Col·lecció MACBA. Sota la superfície indaga en la noció de superfície com a lloc privilegiat d’experimentació i de sentit. Bona part de les obres que es mostren exploren les pràctiques postminimalistes incorporant el contingut crític que aquestes van aportar al llenguatge de l’abstracció.

L’exposició s’inicia centrant l’interès en la superfície pictòrica, amb obres que tensen el quadre portant-lo fins al seu límit físic i conceptual. S’hi presenten treballs d’Ignasi Aballí, Art & Language, Jean Dubuffet, Lucio Fontana, Dieter Roth i Antoni Tàpies. D'altres subverteixen la matèria fins que aquesta adquireix una dimensió escultòrica com Karla Black, Ángela de la Cruz, Perejaume i Robert Rauschenberg. I d’altres, com en la instal·lació de Latifa Echakhch, exhibeixen la potencialitat política de la capa cromàtica.

La preocupació per les qualitats formals de la matèria i la recerca de la perfecció i espiritualitat es troben en els propostes de James Lee Byars, Dora García, Félix González-Torres i Derek Jarman, que mostren el revers inquietant i convuls que s’amaga rere la idea de bellesa. L’exposició presenta també les obres d’Absalon, Pep Agut, Jordi Colomer, Sigalit Landau, Rita McBride, Charlotte Posenenske, Doris Salcedo i Gregor Schneider, que reflexionen sobre la superfície urbana, la memòria col·lectiva, la llar i l’espai domèstic, semantitzat de forma crítica com un espai de gènere.

L’obra de Michelangelo Pistoletto ens retorna al punt d’inici recordant-nos la paradoxa de la superfície reflectant. Tot i que el mirall es converteix en registre de totes les imatges possibles, la seva materialitat «transparent» és enganyosament intangible.

Comissària: Antònia Maria Perelló