Pedagogies i desaprenentatges Cinc publicacions i dos podcasts al voltant de l’educació, la pedagogia i l’emancipació
El que anomenem «gir educatiu» ha protagonitzat alguns dels debats de l’art i les institucions en el decurs del segle XXI. Conceptes com pedagogia, aprenentatge i desaprenentatge, emancipació o mediació han esdevingut comuns avui dia, malgrat que estan contínuament en revisió i en tensió en el context d’una societat capitalista on tot corre el risc de ser absorbit i de perdre el seu potencial polític i transformador.
Recuperem aquí una sèrie d’autors, assaigs i podcasts realitzats en el context de diverses exposicions i activitats del MACBA que tenen l’educació com un dels eixos centrals: Marina Garcés a Pedagogies i emancipació; Francisco Fernández Buey i Jordi Mir García a Desacuerdos 6, volum de la col·lecció dedicat a educació; Nora Sternfeld al podcast Son[i]a #296 de RWM; Norman M. Klein al catàleg Peter Friedl. Obra 1964-2006; Lars Bang Larsen al catàleg Palle Nielsen. El model. Un model per a una societat qualitativa (1968); Janna Graham al programa Son[i]a #295 de RWM; i Diego del Pozo als Programes educatius 2019-2020.
Marina Garcés, «El contratemps de l’emancipació», a Pedagogies i emancipació (et al.)
«L'educació és la pràctica més antiga de la humanitat, perquè el que ens fa humans és que no sabem viure. No sabem ni sobreviure ni conviure: ho hem d'aprendre tot, des que naixem fins que morim. En aquest camí, la mort no culmina el camí de l'aprendre sinó que l'interromp. I com a humanitat, no hi ha cap aprenentatge que puguem arribar a donar per fet. No hi ha assignatures ni matèries superades o convalidables d'una vegada per totes. Educar és aprendre a viure junts i aprendre junts a viure.»
Francisco Fernández Buey i Jordi Mir García, «Apropiación del futuro: revuelta estudiantil y autogestión durante el tardo-franquismo y la Transición», a Desacuerdos 6. Sobre arte, política, y esfera pública en el Estado Español. Educación
«“Autogestió” és un dels termes més presents en els documents del moviment estudiantil a Espanya des de finals de la dècada dels cinquanta fins als inicis de la Transició. Ja en els orígens del moviment estudiantil antifranquista la referència a l’autogestió va estar vinculada, tot i que una mica genèricament, a la influència de les tradicions socialista i llibertària.»
Nora Sternfeld a Ràdio Web MACBA
Parlem amb la Nora Sternfeld de pedagogia, de poder, de narratives històriques, de para-institucions, d'estratègies de desaprenentatge i coneixement col·lectiu projectat al futur: «Com podem aprendre quelcom que no existeix encara? No és possible que una persona sàpiga alguna cosa que encara no existeix, és una contradicció. Però, juntes, cadascuna de nosaltres té un xic de coneixement d'alguna cosa que encara no existeix. Si unim aquestes imaginacions podem construir sobre una possible imaginació que pot créixer i fer-se més i més forta. L'aprenentatge no es pot imaginar sense la col·lectivitat. Aprenem juntes.»
Norman M. Klein, «Els fonaments del joc: nens imaginaris en una època de paranoia global», a Peter Friedl. Obra 1964-2006
«Òbviament, les escoles han anat decaient a la zona de Los Angeles. [...] Al principi, vaig portar el meu fill a un parvulari progressista, amb una gran zona de jocs que es va convertir en un malson a l’estil del Senyor de les mosques. Els nens corrien com un ramat de búfals desbocats. Els responsables eren cruels i incompetents. En el seu desassossec, fins i tot feien callar els nens que els portaven la contra. El meu fill va llançar un moble a un monitor que maltractava un amic seu.»
Lars Bang Larsen, «La utopia de masses de l’activisme artístic», a Palle Nielsen. El model. Un model per a una societat qualitativa (1968)
«L’art i el joc tornen a estar connectats en les noves industries culturals i en els nous imperatius de socialització. Si fa quaranta anys es considerava que el joc lliure era una educació per a la desobediència, com va proclamar aleshores el títol d’un llibre alemany (Erziehung zum Ungehörsam), l’estímul de la creativitat s’ha convertit actualment en un dels mitjans a partir dels quals els marcs de circulació comercials ajusten i controlen els processos socials.»
Janna Graham a Ràdio Web MACBA
Janna Graham és una figura clau en allò que s'ha denominat el «gir educacional» del comissariat, Janna manté una postura molt crítica en les formes d'imaginar i projectar espais pedagògics emancipadors en i des del món de l'art i insisteix a assenyalar les tensions i els vicis colonials que les pràctiques artístiques i educatives reprodueixen des del museu.
Diego del Pozo, «Qüestionar la normalitat», a Programes educatius. 2019-2020 MACBA
«El museu, com l’escola, ha actuat sovint com a institució reguladora de cert ordre, en resposta a un suposat acord social en relació amb la construcció i el consens de normes. Així, l’escola ha promogut processos de normalització i disciplina, mentre que el museu ha configurat les regles del gust i ha construït el cànon. El fet de desafiar no només les normes de comportament que imposen aquestes institucions, sinó també i sobretot de pensar quins són els discursos de dominació que s’hi amaguen s’ha convertit en una tasca destacada i inesgotable en les últimes dècades des de diversos fronts del pensament crític i l’activisme.»