Sota el nom de Grup de Treball van dur a terme i van signar els seus treballs un seguit d’artistes que, entre el 1973 i el 1975, van dotar les seves intervencions d’un marcat compromís ideològic i polític. Aquest col·lectiu, tot i que a escala formal se’l classifiqui com un dels més clars exemples que es van donar a Espanya d’art conceptual, es va desmarcar voluntàriament de la línia marcada originalment per Kosuth.

L’aparició del Grup de Treball va significar un punt d’inflexió en el marc de la cultura catalana. D’una banda, pel seu treball com a col·lectiu i, de l’altra, pel seu demostrat interès a allunyar-se de les pràctiques artístiques convencionals i inserir-se en un corrent crític en què l’art havia d’acomplir una funció social. La seva breu aportació, ben acotada i documentada, té lloc en un escenari marcat per l’inestable clima polític, que coincideix amb l’enduriment de la repressió que marca els darrers anys de la dictadura franquista.

La raquítica –per reprimida– vida artística i cultural de les diverses nacionalitats que hi ha arreu de l’Estat espanyol intenta desenvolupar-se sota l’opressió que suposa la repressió sistemàtica i l’absència de llibertats d’expressió, de reunió i d’associació. A partir de les característiques d’aquest context, cal analitzar els plantejaments ideològics i els diferents aspectes de la pràctica del Grup de Treball.
La unió dels membres del Grup de Treball està constituïda per 1) els plantejaments ideològics, sobre la base del materialisme històric i del materialisme dialèctic, i 2) l’estil de treball pel que fa a l’articulació dialèctica de tres tipus de pràctica: la pràctica artística, la pràctica teòrica i la pràctica d’incidència, d’intervenció i d’agitació en el medi social, sobretot en els sectors artístics i intel·lectuals.

Wangen, núm. 3, d’Estocolm, setembre del 1974.

Els artistes que van formar part del col·lectiu en un moment o un altre de la seva existència no pertanyien a una generació concreta, i el seu nivell de participació i implicació dins del grup va ser diferent en funció dels seus propis interessos. Així, trobem que cada una de les peces està signada per diferents components. Antoni Mercader, arran de l’exposició retrospectiva que va tenir lloc en el MACBA el 1999, va dur a terme aquest cens: Francesc Abad, Jordi Benito, Jaume Carbó, Alícia Fingerhut, Xavier Franquesa, Carles Hac Mor, Imma Julián, Antoni Mercader, Antoni Munné, Muntadas, Josep Parera, Santi Pau, Pere Portabella, Àngels Ribé, Manuel Rovira, Enric Sales, Carles Santos, Dorothée Selz i Francesc Torres.

Des d’un principi, el Grup de Treball va proposar allunyar-se dels canals habituals de distribució de les obres d’art: el seu model operacional havia de ser diferent. Per assolir el seu propòsit, van utilitzar en les seves intervencions tots els mitjans possibles per dur a terme una tasca informativa no habitual en les pràctiques artístiques de l’època. Així, sempre que els va ser possible, van utilitzar la premsa escrita per donar a conèixer els seus comunicats i a les exposicions van organitzar centres d’informació.

Les propostes dins del camp conceptual es produeixen de maneres molt diverses, fent ús de premisses matemàtiques, sociològiques, psicològiques, geològiques, etc., que intenten explicar i cercar els camins analítics que poden determinar el fenomen creatiu. La materialització de les obres conceptuals es pot fer de moltes maneres: s’utilitza la pel·lícula, la fotografia, la pàgina dactilografiada, enviaments postals, accions corporals, etc., es fa servir tot això com a suport o documentació d’una idea que proposa un procés de realització mental a compartir amb l’espectador lector uns resultats que no són previstos o determinats a la proposta inicial.
Centrar l’atenció sobre el procés de creació més que sobre els resultats ha provocat la desaparició de l’objecte d’art com a sublimació final, cosa que representa un replantejament en la mercantilització de l’art i, per tant, implica unes conseqüències sociopolítiques.

Carles Santos, «Informació d’Art Concepte 1973 a Banyoles». Es publicaria i se signaria com a Grup de Treball a la revista Qüestions d’Art.

Tot i que la seva primera obra firmada com a Grup de Treball data de l’agost del 1973 –el Treball col·lectiu sobre els artistes participants a Documenta 4 (1968) i Documenta 5 (1972) de Kassel que van presentar a la secció d’art de la V Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent–, aquell any alguns dels artistes que al final van formar el grup ja havien participat, conjuntament, però a títol individual, en algunes intervencions de rellevància, com «Informació d’Art Concepte 1973 a Banyoles», o el polèmic debat suscitat pel text d’Antoni Tàpies «La creació: Art conceptual aquí» a les pàgines de La Vanguardia.

Aquest col·lectiu de creació i opinió va produir poca obra, però, tanmateix, va generar múltiples textos i comunicats. Les seves activitats com a grup van passar per la realització d’obres com el Cartell per a la Solidaritat amb el Moviment Obrer i Anunciem… a les mostres Informació d’Art, tant a Tarragona com a Terrassa, la Mostra d’Art Múltiple, o la seva participació en el curs acadèmic de l’Institut Alemany de Cultura de Barcelona i la coordinació d’un número de la revista Qüestions d’Art (hivern 1974-1975). La seva reflexió artística resultava cada vegada més crítica i propera a l’activisme. Un dels últims treballs del grup va ser Document. Travail d’informations sur la presse illégale des Pays Catalans presentat a la novena Biennal de París (octubre del 1975); es tractava d’una obra documental i de denúncia sobre la premsa clandestina a Catalunya. El delicat moment polític –es vivien els últims moments agonitzants de la dictadura i s’acabava d’implantar la llei antiterrorista– va portar el Grup de Treball a no signar el seu treball, per la qual cosa queden dues pàgines del catàleg de la mostra en blanc. Després d’aquesta intervenció, el col·lectiu desapareix. Les contínues dissensions entre els seus membres, el difícil equilibri entre els propòsits de l’obra individual i els objectius del grup, com també la nova situació social després de la mort del general Franco al novembre del 1975, van conduir a la dissolució del Grup de Treball.

El fons de la Col·lecció MACBA acull pràcticament el total de l’obra documentada del Grup de Treball.

Visita la mostra permanent
Sempre s’arriba a quelcom que no es pot pintar.
Dieter Roth