al

«Quan vaig començar a fer performance, havia estudiat poesia –sobretot poesia del segle XX – i m'interessava l'estructura formal de la poesia. Els meus models eren també el cinema i la música, formes basades en el temps. Per això també vaig treballar amb el llenguatge del cinema: l'edició, el tall (...). Com es fa una imatge? Bé, jo penso en poesia quan penso en imatges. Com es construeix? És com un haiku, poses una cosa al costat de l'altra i això crea una cosa nova, una tercera cosa. (...) Tota la meva obra té a veure amb això. Així és com treballo.»

Joan Jonas (Nova York, 1936) està considerada una de les pioneres de dos gèneres artístics íntimament relacionats entre si: la performance i la instal·lació videogràfica. Jonas va començar la seva carrera a finals dels anys seixanta a Boston i Nova York. Després de cursar estudis d'escultura es va interessar per la dansa, un àmbit en què va seguir les ensenyances de personalitats com Trisha Brown, Yvonne Rainer i Steve Paxton.

Les seves performances creen espais emblemàtics habitats per relats arcaics de referències mitològiques i reminiscències teatrals, en els quals la natura hi té un paper destacat. El seu posicionament feminista la porta a deconstruir els models i comportaments històricament opressius i estereotipats de la dona.

Aquesta primera exposició retrospectiva a Espanya de l'obra de Joan Jonas (Nova York, 1936), artista pionera en la pràctica de la performance, el cinema experimental i la instal·lació de vídeo, planteja una lectura del seu treball que posa en relació la seva pràctica performativa amb l'origen de la instal·lació de vídeo com a gènere. Fonamentalment, l'exposició mostra quatre instal·lacions representatives de la seva trajectòria, juntament amb una sèrie de pel·lícules, vídeos monocanal, dibuixos i fotografies. La tria no respon a un programa exhaustiu, sinó a la intenció de traçar cercles temàtics que facin paleses les diferents tipologies en què s'ha anat desenvolupant i organitzant el seu treball: des d'obres tan distants en el temps com la magnífica Mirage (Miratge, 1976) o més pròximes com Lines in the Sand (Línies a la sorra, 2003-2004), que són posades en relació i ocupen l'espai teatral de la Capella MACBA, fins a obres igualment emblemàtiques com la projecció de Volcano Saga (La saga del volcà, 1985-1989) acompanyada de fotografies i dibuixos, així com les instal·lacions Revolted by the Thought of Known Places… Sweeney Astray (Fastiguejat de pensar en llocs coneguts… Sweeney Astray, 1992) i la seva última obra fins ara, The Shape, The Scent, The Feel of Things (La forma, l'aroma i el tacte de les coses, 2006), presentades a les sales del museu.

Les exploracions innovadores amb els «nous mitjans» i les produccions que Joan Jonas va dur a terme a finals dels anys seixanta i principis dels setanta van ser essencials en la formulació de la performance com a gènere artístic. La seva influència ha estat cabdal en el desenvolupament de nombroses formes de l'art d'avui relacionades amb el vídeo, l'art conceptual i el teatre, de què són deutors artistes de generacions més joves com ara Cindy Sherman o Matthew Barney. Després d'haver fet estudis d'escultura, Jonas va seguir els seminaris de Trisha Brown, Yvonne Rainer i Steve Paxton, i es va interessar pel treball de Simone Forti, Lucinda Childs i Deborah Hay. Les primeres pel·lícules que realitza l'artista, entre finals dels seixanta i principis dels setanta, mostren una certa influència del llenguatge de la dansa. Tanmateix, el seu treball se situa en un ambient dominat per l'art minimalista, davant el qual reaccionarà orientant en certa manera la seva obra cap a l'art pop, en la seva recuperació de l'objecte i les condicions de la vida quotidiana, sobretot al voltant de les accions que duen a terme artistes com Claes Oldenburg, Robert Morris i Robert Whitman. Per a Jonas, es tractava d'un nou context artístic, fortament influït per la música i desenvolupat per artistes l'objectiu dels quals no era que s'arribés a convertir en un nou tipus de teatre. Potser aquesta indefinició és el que interessa a la jove Joan Jonas quan assisteix a l'exposició «Process», comissariada per Marcia Tucker al Whitney Museum of American Art el 1969, i que la confirma en la recerca d'un tipus de creació allunyada de l'objecte artístic i centrada en l'acció, en el que és efímer i en la relació del públic en l'experiència del directe.

L'obra de Jonas es caracteritza per conjugar una formulació tecnològica, avançada en el seu moment, amb una complexa orientació conceptual, meditativa i deutora dels corrents postmoderns, vinculats a la visió romàntica de la naturalesa, a la poesia anglosaxona del final del segle XIX, als rituals i el que és sagrat. Fortament intuïtiu, el modus operandi de Jonas s'inicia, tot sovint, en un text, en un poema, en una història, que pren elements de llegendes i mites, i també d'escriptors com Eduardo Galiano, James Joyce, H. D. (Hilda Doolittle), Ezra Pound, Jorge Luis Borges o William Carlos Williams. El seu interès per la semiòtica té el correlat en la disposició que duu a terme en les seves performances del temps i l'espai en forma de capes. En els inicis del seu treball, les temàtiques de les seves obres remeten a ella mateixa, al cos de l'artista, els seus avatars, les transformacions, les deformacions i les reconstruccions a través del seu alter ego, d'abstraccions de la feminitat o de la contraposició de rols sexuats. Més endavant, la dramatúrgia del text remet a fets històrics però procedents de la faula o l'epopeia. La selecció d'obres permet constatar com la producció de Jonas roman fidel a un sistema d'expressió i a una temàtica extraordinàriament coherents entre si, fins a tal punt que les diferents instal·lacions i vídeos que ha produït des dels primers anys setanta fins ara semblen respondre a un únic programa.

La majoria de les seves instal·lacions, excepte Lines in the Sand, d'estructura frontal, són embolcallants i es despleguen al voltant de l'espectador. Jonas utilitza nombroses pantalles i superfícies de projecció, juntament amb monitors, diverses fonts de so i objectes emprats en l'acció teatral. Es converteixen, així, en simulacres d'escenografies en què nosaltres mateixos semblem confondre'ns amb les imatges projectades. Una altra de les característiques del seu procés de treball és la successió retroalimentada d'accions en directe, les seves documentacions en vídeo i, posteriorment, les seves traduccions en forma d'instal·lació. Així, trobem fragments recuperats de filmacions anteriors que es poden integrar aquí i allà segons les necessitats o les intuïcions que acompanyen cada presentació. Les accions no s'exposen: s'esdevenen; no es poden visitar, es viuen.

La performance ens planteja un paisatge anacrònic de tecnologia i artesanat: des dels seus primers treballs fílmics fins a les últimes instal·lacions, sembla que Jonas treballa «a mà», és a dir, amb la mesura i l'economia del seu propi cos. És sobretot a partir de les videoperformances que Jonas reuneix i explota, amb totes les seves conseqüències, les lògiques de dos llenguatges complementaris però antagònics: l'acció teatral, d'una banda, i el material cinematogràfic/videogràfic, de l'altra. Les seves primeres obres en aquest terreny, Organic Honey's Visual Telepathy (Telepatia visual d'Organic Honey) i Vertical Roll (Rotlle vertical), totes dues del 1972, o Mirage són, abans que res, performance. Amb aquest procés, Jonas aconsegueix posar en escena, exterioritzar de manera física i tangible microlectures de l'alteritat (l'alteritat del paisatge, de l'animal, del signe, de la història, del record, del present) en un llenguatge que ens remet al que és arcaic amb components universals del desig de representació, de la necessitat d'imaginació.
Joan Jonas ha abordat en el seu treball una reconsideració dels clixés propis de la feminitat, en què reconstrueix la imatge de la dona i dels seus comportaments estereotipats. La projecció d'Organic Honey's Visual Telepathy mostra la transformació de l'artista en un caràcter fictici, una personalitat teatral que va desenvolupant i construint una successió d'imatges i de gestos acumulativa a través de la utilització de miralls, projeccions de vídeo simultànies i l'efecte de vídeo en circuit tancat. Amb el nom d'Organic Honey, el seu alter ego disfressat amb cara de nina, aquesta obra mostra el deute de Jonas amb el teatre oriental: l'ús de la màscara i el soroll de les peces de fusta, els vestits de l'alter ego de l'artista, les seves postures a l'escenari semblen emular una construcció dramàtica no occidental. Amb Volcano Saga (1985-1989), una instal·lació basada en una epopeia irlandesa, va començar a sintetitzar el seu desenvolupament del caràcter femení.

A la Capella MACBA es presenten fotografies de les primeres performances en què l'ús del mirall serveix per manipular la percepció de l'espai i el moviment, tot introduint un nou tipus de visibilitat entre el performer i la seva audiència, com mostra el vídeo Wind (Vent, 1968), una performance a l'aire lliure centrada en la fragmentació de l'espai real i il·lusori. A més de Mirage, a la Capella també es mostra la instal·lació Lines in the Sand (2002), que representa el mite de la deessa Helena sotmès a una multitud de desplaçaments històrics, geogràfics i psicològics. Jonas basa la seva performance en l'obra Helena a Egipte, de H. D. –poeta i pacient de Sigmund Freud abans de la Segona Guerra Mundial–, per crear un collage d'escenes sobre el poder psicològic i polític d'Helena. A partir d'aquesta obra crearà, anys després, la performance i instal·lació The Shape, The Scent, The Feel of Things, recull d'imatges i textos aplegats per l'historiador Abby Warburg per a una conferència pronunciada el 1923, època en la qual es refeia d'una crisi nerviosa al sanatori suís Kreuzlingen. A la conferència explica les seves observacions sobre les danses rituals dels indis hopi del sud-oest americà, tot i que mai no les va arribar a veure de debò. Jonas, que sí que va ser testimoni d'aquests rituals en un viatge que va fer el 1970, concedeix a aquestes experiències un paper cabdal en la creació de la seva gramàtica artística.

Obres tan distants en el temps com Organic Honey's Visual Telepathy i The Shape, The Scent, The Feel of Things tracten de la noció de ritual a través de dues formes antigues de comunicació teatral –l'elaborat teatre Noh i Kabuki al Japó i les formes ancestrals dels cerimonials indis– molt distants geogràficament i culturalment, però similars en la recerca d'una relació específica entre actor, missatge i espectador. La noció de ritual es refereix a una forma d'interacció entre individus, en la qual el contingut de l'acció ja és conegut pels oficiants i els qui assisteixen a la cerimònia. Els rituals són irracionals: representen una forma d'entesa o de representació de caire màgic.
En la majoria de les obres de Jonas, l'ús de diferents bucles fa augmentar el sentit d'allunyament del present espacial de la instal·lació i ens remet a un espai temporal ambigu i suggeridor. Les seves instal·lacions estan contingudes en elles mateixes i les podem percebre com a formes acabades, rodones, cicles complets que es repeteixen constantment, com aquell gest, que retorna com una lletania, de la mà que dibuixa amb guix un cercle inacabable en una pissarra a fi que pugui ser esborrat i pugui ser reiniciat sense parar. No hi ha res més allunyat de la realitat: l'artista treballa constantment en l'elaboració i reinstal·lació de cada una de les obres, tot afegint-hi elements i sostraient-ne, destil·lant nous significats i noves composicions per a cada una d'elles com si fossin actuacions en directe.

Comissari: Bartomeu Marí
Producció: Exposició organitzada pel Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i co-produida amb el Centre d'Art Contemporain de Genève

Artista

Joan Jonas
Patrocinador:
Gif_50x10
ISS
gif blanc de 50base 20 alt
Patrocinador de comunicació:
La Vanguardia (lletres blanques sobre fons negre)
gif blanc de 50base 20 alt
Amb el suport de:
Ser+Moritz+Sumaroca+RestPep

Itineràncies

20 SET. 2007 - 07 GEN. 2008 Sales del museu
28 ABR. - 29 JUNY 2008 Centre d'Art Contemporain de Ginebra

La meva obra és el meu cos, el meu cos és la meva obra.
Helena Almeida