Pantalla oberta de Plaga Obres de la Col·lecció MACBA

Nefandus aborda qüestions relacionades amb el llegat colonial a l’Amèrica Llatina, els efectes de l’explotació dels recursos naturals i els abusos comesos contra les comunitats humanes i la seva sexualitat, en especial la tradició homoeròtica del món prehispànic. Carlos Motta, artista colombià format a l’Independent Study Program del Whitney Museum of Modern Art de Nova York, considera les seves fotografies, vídeos i instal·lacions «escultures socials». Hi explora i denuncia les injustícies socials i culturals exercides contra les identitats minoritàries que l’envolten. En concret, li interessen les imposicions entorn de la cultura queer i l’homoeròtica, que sovint vincula al colonialisme europeu històric sobre l’Amèrica del Sud. 

Hydra Decapita consisteix en una investigació sobre un regne subaquàtic imaginat pel duo de música electrònica Drexciya. L’obra connecta temes com la globalització, el capitalisme i el canvi climàtic amb les massacres de persones esclavitzades al segle XVIII. Utilitzant el tràfic d’esclaus com a al·legoria, Hydra Decapita combina mite i història per examinar les intricades relacions entre poder, mort, globalització, abstracció i el sistema de capital financer contemporani. The Otolith Group és un col·lectiu artístic fundat l’any 2002 a Londres per Anjalika Sagar (Londres, 1968) i Kodwo Eshun (Londres, 1967), autora i autor respectivament d’assajos i de projectes curatorials, films i vídeos. A través d’un repertori eclèctic de mitjans i materials artístics, reflexionen sobre la naturalesa de la percepció i analitzen el paper dels documents i les imatges en la construcció dels relats del món postcolonial. 

(Ir. T. n. 513) zuloa documenta una intervenció desenvolupada en un emplaçament d’alt interès científic, on l’artista va tapiar l’entrada d’una cova, i afegeix així nous significats al paisatge local. Va ser, per tant, una obra de land art que no es va fer amb la finalitat localista de preservar el paisatge, sinó de recodificar-lo i crear-hi nous significats col·lectius. Ibon Aranberri, un dels artistes bascos amb més projecció internacional, és molt crític respecte a les intervencions col·lectives en el territori i el paisatge. Les seves obres es troben en col·leccions públiques com el Museo Reina Sofía de Madrid, l’Artium de Vitòria i el MACBA de Barcelona. El 2011, la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona li va dedicar una retrospectiva.

Wind és una coreografia de cossos que es mouen en un ball conduït, en part, per la força del vent. Aquesta obra pertany a les primeres performances de l’artista Joan Jonas (Nova York, 1936), que es duien a terme en entorns naturals o industrials. Enregistrada amb preses llargues, en blanc i negre i sense so, l’artista deixa que sigui el vent que dicti els moviments dels intèrprets, que es mouen entre la coreografia, la cerimònia i la improvisació. Joan Jonas va ser pionera, als anys seixanta, en la pràctica de la performance, el cinema experimental i la instal·lació de vídeo. En les seves obres, la influència de la dansa contemporània i del llenguatge cinematogràfic d’avantguarda substitueix la continuïtat narrativa. El resultat és una performance multimèdia que incorpora dibuix, escultura i vídeo.