Un camí de denúncies
Jenny Holzer, Eulàlia Valldosera, María Ruido, Dara Birnbaum i Alice Creischer ens acompanyen en un recorregut marcat per la dominació i l'abús de poder del capitalisme, posicionant-se en contra d'un sistema que encara explota més a les dones.
Jenny Holzer
«El plaer més exquisit és la dominació. No hi ha res que es pugui comparar amb el que et fa sentir». Amb missatges molt àcids sobre les contradiccions socials, la sexualitat, la violència i la lògica abusiva del poder, Jenny Holzer ha fet del llenguatge la seva matèria creativa. Els Inflammatory Essays tenen una gran força poètica i un enorme poder de suggestió, un mosaic discursiu molt visual que denuncia qualsevol forma d'abús.
Eulàlia Valldosera
«Escampats per terra de forma aparentment aleatòria hi ha diversos envasos de plàstic amb productes de neteja d'ús domèstic. Els envasos es troben en la trajectòria del raig de llum dels projectors de diapositives sense diapositives, de manera que les seves ombres es projecten a les parets convertint-se en siluetes ampliades. Els perfils se superposen i es combinen uns amb els altres formant figures a les parets que recorden el cos femení. Visualitzen diversos aspectes de la relació mare-filla, dona-esposa i mare, i dona-mare, conceptes arquetípics de la feminitat, i alhora reflecteixen aspectes simbòlics com els de la dona-fada o la dona-seductora. En un racó de la sala, un atuell antic de ceràmica presenta un perfil anamòrfic al costat d'imatges d'altres atuells antics de diferents cultures» (Eulàlia Valldosera, 1996).
María Ruido
A partir d’un episodi autobiogràfic que la va portar a consumir antidepressius durant un temps, María Ruido elabora un documental que reforça la tesi que, també en salut mental, tot allò que és privat també és públic. En aquest sentit, la vivència personal és efecte o resultat d’un sistema de gestió de la vida imposat pel règim capitalista. Estado de malestar denuncia com aquest estat de tristesa crònica i de malestar permanent està directament vinculat a la precarietat laboral, l’eterna incertesa, la societat digital i l’individualisme extrem al qual estem abocats a viure.
Dara Birnbaum
En una confrontació performativa, Dara Birnbaum, amb una càmera de 35 mm, «defensa» el seu espai físic i psicològic envaït per quatre joves «armats» amb una càmera de super-8, mentre que dos monitors situats cara a cara en reprodueixen les imatges. Attack Piece es construeix com una metàfora del paper de la televisió i els mèdia en la vida dels espectadors, però alhora conté una ruptura significativa amb els seus referents de formació en tant que s'hi fa patent un posicionament de gènere que serà fonamental en el treball posterior d'aquesta artista: els agressors són tots homes mentre que l'agredida és una dona.
Alice Creischer
Prenent de base l'obra de Gustave Courbet, Alice Creischer utilitza l'«al·legoria real» per planificar l'estructura de poder de la «República de Berlín». Intensament narrativa, la seva obra s’articula al voltant de la recerca d’instruments de visualització de les formes, moments i situacions en els quals la història del capitalisme i els seus principis operatius es converteixen en relats d’explotació, exclusió i distorsió dels principis fonamentals de la democràcia occidental.