Els continguts d'aquest Recorregut es poden emmarcar en el context dels esdeveniments polítics que van marcar aquestes dues dates, i són un reflex de la reconsideració de les relacions entre l'art i les institucions i la sensibilitat dels artistes davant les estructures de poder en la vida en societat.

Continguts

Considerat com un artista multidisciplinari, des del seu inici artístic, al final dels anys setanta, Mike Kelley s'ha interessat en l'anàlisi crítica d'algunes de les convencions religioses, psíquiques o econòmiques en què es recolza la civilització occidental. En la cultura popular, els seus símbols, les seves fites i els seus mecanismes de seducció, l'artista hi troba temes i materials per desenvolupar un discurs sincrètic on convergeixen conceptes com ara la psicoanàlisi, la història de la cultura visual o els mitjans de comunicació. En els seus treballs extravertits, la trivialitat de l'existència humana en el món contemporani i la banalitat pròpia de la vida quotidiana es converteixen en estructures formals grotesques i gairebé surrealistes no exemptes de sarcasme.

Marcel Broodthaers és un dels artistes cabdals del segle XX per la seva capacitat de reelaborar el llenguatge de l’art i fusionar les diverses disciplines artístiques. El seu treball abasta l’escriptura, el cinema, la producció d’objectes i l’obra gràfica. Partint de l’anàlisi marxista i de les teories estructuralistes del llenguatge, tota la seva obra pivota entorn de la reflexió sobre l’art i el lloc del museu com a institució. Broodthaers integra errors i girs del llenguatge, autors clàssics de la literatura, objectes de la vida quotidiana i materials procedents de la natura amb una gran llibertat.

Broodthaers va assistir al seminari de Lucien Goldmann sobre Charles Baudelaire en 1969 i l’any següent va fer Une seconde d’éternité, i d’altres pel·lícules en les quals traslladava al present les intuïcions del poeta francès.

"… una pel·lícula molt curta, efectivament, dura un segon, i s’anomena Une seconde d’éternité. Per a mi, és molt important perquè crec que hi dono testimoni d’una certa realitat artística que s’expressa en el pla artístic. D’altra banda, crec que el fonament de la creació artística es basa en un fons narcisista. La pel·lícula es titula Une seconde d’éternité. En certa manera, està inspirada en l’obra de Charles Baudelaire. Em va agradar molt fer-la, perquè aquest grafisme que sols dura un segon constitueix alhora una pel·lícula de ficció. Em sembla que la mateixa signatura de l’autor, ja sigui la d’un artista, un cineasta o un poeta, no hi fa res, és el principi d’un sistema de mentides que tots els poetes, tots els artistes, intenten establir per defensar-se no sé gaire bé contra què."

Marcel Broodthaers, Cinéma. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1997.

Les instal·lacions de Hans Haacke, artista referent en l’art conceptual, crítiques amb el paper del museu com a indústria cultural al servei del poder, sovint han patit la censura. El 1971, la seva exposició al Guggenheim Museum de Nova York va ser cancel·lada. El 1974, una obra seva va ser retirada de la mostra Kunst bleibt Kunst del Museu de Colònia. Al començament dels anys noranta, la Fundació Joan Miró de Barcelona va rescindir el seu acord amb l’artista quan va conèixer el projecte que es plantejava presentar. Finalment, l’any 2000, el seu projecte Der Bevölkerung (A la població), realitzat al Reichstag de Berlín, va aixecar una forta polèmica. Podem considerar Haacke, doncs, com un pioner de l’anomenada crítica institucional, un corrent avui integrat en la pràctica artística.

Andrea Fraser no només és una de les representants de l’anomenada crítica institucional en l’art contemporani, sinó que probablement va ser qui per primera vegada va encunyar aquest terme en forma impresa.

"Pero del mismo modo que el arte no puede existir fuera del campo del arte, tampoco nosotros podemos existir fuera de él, por lo menos no como artistas, críticos, comisarios, etc. Y lo que hagamos fuera de ese campo, en la medida en que permanece afuera, no puede tener efectos dentro. Es decir, que si no hay un afuera para nosotros, no es porque la institución esté perfectamente cerrada o porque exista como aparato en una sociedad “totalmente administrada” […] Es porque la institución está dentro de nosotros, y nosotros no podemos salir de nosotros mismos."

Andrea Fraser

Etiquetes

La meva obra és el meu cos, el meu cos és la meva obra.
Helena Almeida