Estil Internacional (Mur d'Ònix), 2013-2014

Dissenyat per Mies van der Rohe i Lilly Reich el 1929 com a pavelló d’Alemanya per albergar la recepció oficial presidida pel rei Alfons XIII i les autoritats alemanyes, l’any següent, després de la clausura de l'Exposició Internacional de Barcelona, va ser enderrocat. Amb el temps, aquesta obra icònica del Moviment Modern en arquitectura es va convertir en un mite. Als anys vuitanta, l’Ajuntament de Barcelona va decidir reconstruir-lo. Com que els plànols de l’edifici havien estat destruïts durant la Segona Guerra Mundial, el pavelló es va haver de refer a partir de fotografies i dibuixos de l’època, procediment que incorporava uns processos d’interpretació visual que, en certa mesura, suggereixen la posada en escena d’una imatge. Aquest fet explica la decisió de Coderch d’utilitzar un material mal·leable com el plàstic per reproduir el mur d’ònix. «La paret d’ònix és la peça central del pavelló. Mies van der Rohe va concebre tot el projecte al voltant d’aquest mur central: representa el cor de tot plegat. Per tant, la paret té un gran pes simbòlic. Pel que fa al mur inflable, per a mi representa molt bé la ironia, la complexitat i la insinceritat de tota aquesta història», explicava l’artista en una entrevista de 2017. (Lúa Coderch a «In the Studio: Lúa Coderch. Objects are capable of triggering stories. In turn, a story itself can become an object», CollectorsAgenda. Voices of Contemporary Art and Culture, Vienna)

Però Coderch porta una mica més enllà la ironia. El seu mur de plàstic inflable conté també una crítica a la reconstrucció del passat com a projecció ideològica del present, tal com explica la mateixa artista: «Després del final del règim franquista, Barcelona va intentar connectar o trobar un vincle amb la història moderna, fins als anys d’abans de la guerra, com una manera de distanciar-se dels quaranta anys de dictadura i ostracisme. Com a part d’aquest procés, es va decidir reconstruir el Pavelló Alemany [...]. Barcelona volia posar-se al dia i tornar a connectar amb el que passava a la resta de l’Europa moderna, reprenent aquest fil. Això em va inspirar a anomenar-lo Estil Internacional (Mur d’ònix), en referència a l’estil arquitectònic sorgit als anys vint i trenta.» El fet que el nou pavelló no s’hagués reconstruït a partir dels plànols originals, sinó de fotografies d’època, permet a Coderch d’aprofundir en la seva reflexió. «Una reconstrucció a partir d’una imatge em sembla un fantasma. D’altra banda, durant el franquisme es va construir un altre pavelló a la zona. Així, quan es va reconstruir el Pavelló Alemany, també hi havia un enorme pavelló brutalista amb poc valor arquitectònic a pocs metres d’ell. Amb aquell altre pavelló tan a prop, ningú no es podia endur cap a casa la imatge perfecta i icònica del reconstruït Pavelló Mies van der Rohe; de manera que van netejar l’espai que l’envoltava i van enderrocar l’altre pavelló... Barcelona sempre ha estat acusada de ser només una imatge. És una ciutat turística.»

Respecte al context en què es va presentar el mur inflable, l’exposició La muntanya màgica es va plantejar com un contenidor de moments. Al mateix espai expositiu, Coderch hi va situar un magatzem que reproduïa el dipòsit municipal de Via Favència, on l’Ajuntament de Barcelona guarda escultures i material que ha retirat de l’espai públic. Durant cadascun dels 72 dies que va durar l’exposició, l’artista va treure un element del magatzem per col·locar-lo a la part visitable de la sala, en un dispositiu preparat per a cada ocasió. Alguns elements van ser exposats com una apropiació de l’artista i d’altres com a activadors d’una creació pròpia, però sempre vinculats a l’imaginari històric de la muntanya de Montjuïc. «Per a aquesta exposició vaig muntar un gran magatzem al local, utilitzant la meitat de l’espai expositiu per emmagatzemar-hi coses, com accessoris d’escenografia en un teatre. Aquest magatzem s’obria només unes hores al dia i estava tancat durant la resta d’horaris del museu. Darrere de les escenes, al magatzem, treballava per preparar una nova exposició cada dia, composta a partir d’objectes, vídeo, àudio i fotografies, i també material d’arxiu que havia recollit. L’exposició va durar 72 dies. Va ser tot un tour de force, us ho puc assegurar. Cada dia intentava desenvolupar una línia de recerca diferent, explorar com havia evolucionat la ciutat de Barcelona i com havia construït la seva memòria.»