Fons de la Col·lecció

Pere Portabella 'Informe General', 1976

Informe General

Fecha:
1976
Tipo obra:
Enregistrament audiovisual
Material:
Pel·lícula 16 mm, color, so, 158 min
Realitzada per Pere Portabella
Produïda per Films 59
Procedencia:
Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Donació Pere Portabella
Registre núm:
1906

ITINERÀNCIA DE L'OBRA

  • Fecha:
    09 oct. 2007 - 13 gen. 2008
    Lugar:
    Frankfurter Kunstverein

No crec que el meu treball, vist en perspectiva, hagi estat pas una pràctica conjuntural, penso que ha estat una manera de plantejar-se el treball cinematogràfic des d’una òptica ideològica, i no únicament des de la vessant d’un compromís polític, sinó intentant treballar prioritàriament els propis mitjans en un intent de crítica del llenguatge. En principi tal plantejament em sembla vàlid; però en aquests moments, tenint en compte tot allò que ja està fet, així com els diferents condicionaments polítics i culturals, el treball produiria uns resultats distints.

Dos camins
Em penso que hi ha dues possibles alternatives que modificarien d’alguna manera els meus plantejaments anteriors. De primer, crec que mentre els canals de difusió del cinema continuïn essent els tradicionals, és del tot necessari plantejar-se l’accés als mitjans normals d’exhibició. Això voldria dir: és totalment necessari que el cinema es faci per als cinemes. No es pot perdre de vista aquest fet, i cal tenir-lo en compte des del mateix moment de l’inici de la gestació d’un film. Aquesta voluntat d’establir un programa de normalització, que faria modificar la construcció aparent dels treballs però no el seu fons, es troba tanmateix amb alguns problemes greus: d’una banda, el control per part de les multinacionals de la distribució i de les sales d’exhibició, i de l’altra, les característiques del propi cinema en tant que suport, el qual comença a presentar alguns problemes absolutament anacrònics: la química i la submanipulació artesanal.
Però hi ha un fet molt més important: la relació amb l’espectador; el vídeo, que ha fet una entrada imparable al món del cinema, inicia el que podríem anomenar la privatització del cinema. L’espectador ja no haurà de moure’s per accedir a un film. Les propostes podran ésser llegides en la intimitat; un film ja no haurà d’estrenar-se necessàriament; hom podrà filmar un treball del qual es podran vendre un nombre indeterminat de còpies. És una mica com passar del món dels incunables al món de les edicions il·limitades de llibres. L’espectador podrà projectar els films privadament. Aquest és un esdeveniment essencial. Podrà fer ús de l’aparell de televisió amb molta més capacitat d’iniciativa que ara.
Si contemplem una mica el món del cinema en aquests moments, advertirem de seguida dues direccions: d’una banda, el cinema colossalista, que em sembla una mica com un retorn a la barraca de fira, sense ignorar tot un seguit de connotacions culturals que no es poden oblidar, i, d’una altra, aquell cinema que amb un alt grau de clarividència ja fa propostes per a ésser projectades fora dels canals tradicionals (els cinemes). En tot aquest laberint existeixen encara d’altres factors; les multinacionals estan interessades, a la llarga, en el projecte vídeo i això, ara com ara, no ens deixa pràcticament opció de tria. Tot plegat fa que irreversiblement el plantejament del treball ara no pot ser el mateix que fa uns anys, no podem pensar en Ford, Welles o Sirk com a models, solament, en tot cas, com a referents i memòria.

Un problema
Al moment de plantejar-se la possibilitat d’aquest trànsit (de la projecció pública al consum privat i domèstic, del temps de projecció fixa a la interrupció i repetició) fa immediatament acte de presència un problema: el de la especificitat de dos mitjans diferents, el cinema i el vídeo, que els mitjans de comunicació, principalment la televisió, contínuament en fan un ús indiscriminat, produint una gran confusió. En aquest traspàs de tècniques sempre hi ha qui proclama que, en tractar-se d’un nou mitjà, el treball serà d’una total novetat, una mica el «borrón y cuenta nueva». No opino que això sigui així. L’únic real és l’existència d’unes possibilitats diferenciades, objectivament parlant, la utilització de les quals permet, sempre dins del mateix fil discursiu, d’operar d’una manera diferent. El resultat pot variar, però el discurs sobre el llenguatge, la matriu ideològica, la concepció i l’especificitat de la qual es parteix i es transcendeix, és la mateixa. Crec, però, que no es pot pas elaborar un programa, una actitud, sense partir d’una determinada especificitat; sense convertir-la mai, tanmateix, en una ortodòxia, en una ortopèdia; precisament els millors treballs que s’estan produint en aquest moments al cinema són els d’aquells autors que han trencat aquesta limitació que el mateix cinema s’havia imposat, per exemple, la pel·lícula de Peter Handke La mujer zurda és el film d’un escriptor, no pas la d’un cineasta, i en canvi és una gran proposta. L’especificitat del mitjà no es pot pas oblidar: l’escultor en fusta ha de conèixer les característiques i comportaments de la fusta que treballa, sensible fins i tot a l’atzar. Ara bé, tot això té un límit; l’especificitat del cinema, com la del vídeo, està més enllà del que fins ara se’ns ha donat a entendre. Penso que un coneixement profund del que és específic d’un llenguatge és l’únic sistema que permet un veritable treball. Que permet la seva violació. Un poeta ha de tenir un coneixement profund de la llengua… Al cinema les millors pel·lícules són aquelles en les quals s’ha produït una violentació del cinema; Dreyer violenta el cinema, així com Artaud violenta l’escriptura. Això planteja una l’última pregunta: què vol dir dominar el que és específic d’un llenguatge, què vol dir conèixer un mitjà? Per a mi conèixer un llenguatge és pensar i visualitzar imaginativament a partir del mitjà, escurçar al màxim la distància que hi ha entre els projectes a l’estadi de les idees i el camí que s’empra per a la seva realització. El resultat d’aquesta dialèctica ha d’ésser que l’objecte creat s’acosti el màxim possible als projectes del principi, sotmesos, però, a tots els «traumes» i alteracions del mateix procés de creació fins a la seva materialització final. Per tal que això es produeixi és indubtable que hi ha una part objectiva que cal conèixer i dominar.

Pere Portabella, 1980

  • Afegeix al Recorregut

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

  • Comparteix

    Per email

  • Comenta

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

Continguts relacionats

Àudios