Pere Portabella (Figueres, 1929) ha mantingut una presència rellevant en l'àmbit del cinema espanyol des dels anys seixanta, com a productor i també com a cineasta.

Durant els anys cinquanta, en el seu paper de productor, Portabella va impulsar, a través de Films 59, algunes de les produccions essencials de l'anomenat "realisme crític" cinematogràfic; destaquen en aquest camp pel·lícules com Los golfos de Carlos Saura (1959) El cochecito de Marco Ferreri (1960) i Viridiana de Luis Buñuel (1961). A finals dels seixanta es va vincular a la formació de l'Escola de Barcelona.

Els seus primers films com a realitzador van ser escrits en col·laboració amb el poeta Joan Brossa, i uneixen l'herència de la cultura d'avantguarda vehiculada per Dau al Set amb els llenguatges de ruptura que es van succeir a nivell internacional en la dècada dels seixanta, i que han estats denominats "nous cinemes". Entre les seves pel·lícules d'aquesta època hi ha No contéis con los dedos/No compteu amb els dits (1967) i Nocturno 29 (1968), que inauguren la seva col·laboració ininterrompuda amb el músic Carles Santos.
En la primera meitat dels anys setanta, Pere Portabella es va convertir en una figura clau del desenvolupament d’un cine independent, alternatiu i clandestí, el treball cinematogràfic de la qual era indissociable de la seva posició política d’oposició al règim franquista. Films com Vampir-Cuadecuc (1970), Umbracle (1971-1972) o la seva sèrie de curtmetratges a propòsit de Joan Miró, juntament amb la seva participació en el Grup de Treball, van constituir intervencions radicals en els àmbits del cinema i de l’art.

Després de la realització d'Informe general (1976), Portabella va obrir un parèntesi en la seva carrera cinematogràfica, que va estar marcat per la seva dedicació a l'àmbit polític i institucional durant l'època de la transició cap a la democràcia. Després d’aquest interval, va reprendre la seva pràctica com a cineasta –amb pel·lícules com Pont de Varsòvia/Puente de Varsovia (1989)– i productor, entre altres, de Tren de sombras, de José Luis Guerín (1997).

Des de l'any 2000, la trajectòria fílmica de Portabella ha tingut un reconeixement internacional en els circuïts de l'art contemporani. L'any 2000 el MACBA va produir el projecte expositiu Històries sense argument. El cine de Pere Portabella, un projecte que va viatjar l'any 2003 al Musée National Centre Georges Pompidou de París. El 2002 va ser l'únic artista espanyol convidat a la documenta 11 de Kassel. L'any 2007, el MOMA de Nova York va projectar la seva filmografia. Des de llavors, ha rebut nombrosos reconeixements.

Curtmetratges
1969 Miró l’altre
1969 Aidez l'Espagne
1969 Premios Nacionales
1970 Play Back
1970 Poetes catalans
1973 Miró tapís
1972 Miró la forja
1973 Acció Santos
1992 Art a Catalunya
2003 La tempesta
2003 Lectura Brossa
2004 P.H.N. Hay motivo
2006 No al no.

Pere Portabella: www.pereportabella.

Visita la mostra permanent
L’or no s’associa amb la brutícia. I l’or, com els diamants, és un material exalçat. Té un grau d’abstracció tal que et situa –si el fas servir artísticament– en un nivell encara més elevat.
James Lee Byars