En ple Raval, al carrer Aurora 11 bis, continua existint l’edifici que temps enrere va acollir el Centre Internacional de Fotografia Barcelona (CIFB). A la façana, una de les icones de la renovació del barri, encara s’hi veuen les pintures d’Arranz Bravo i Bartolozzi, restaurades el 1997. El CIFB constitueix una experiència truncada en el procés d'institucionalització de la cultura fotogràfica durant la transició espanyola. Estudiar avui aquesta experiència, en bona mesura mal coneguda i oblidada malgrat la seva relativa proximitat, s’ha d'entendre des d’una doble perspectiva, local i global.
D’una banda, és un estudi local d’un procés que als anys setanta s’estava produint a escala internacional: la recomposició del camp cultural cap a les indústries culturals en el pas a un model econòmic postindustrial. És el moment en què s’evidencia una gran expansió del mercat artístic i en què la fotografia s’hi incorpora com mai. A partir dels setanta té lloc la gran expansió internacional d'institucions, festivals, programes acadèmics, galeries i publicacions que crea les condicions d’ interelació de cultura i economia tal com les coneixem avui.
D’altra banda, es tracta d’analitzar de quina manera les condicions històriques generals es van materialitzar específicament, d’una forma singular, local i molt concreta, en la cultura fotogràfica de Barcelona durant la transició. En aquest sentit, l’estudi permet examinar aquesta època des d'un altre prisma i constatar la convivència de pràctiques i tradicions fotogràfiques diverses, que des d’aleshores han tendit a estar separades. Aquesta multiplicitat dels setanta va perdre terreny davant la concepció visualista de la fotografia creativa, l’hegemonia de la qual es va començar a establir després de les Jornades Catalanes de Fotografia celebrades a la Fundació Joan Miró el 1980, que constitueixen, analitzades retrospectivament, l’ingrés oficial de la fotografia en les noves polítiques culturals. El CIFB va declinar participar-hi.
El CIFB es va inaugurar l'octubre de 1978 en ple Barri Xino barceloní. Ocupava un edifici de tres plantes que havia estat una antiga fàbrica de pastes alimentàries. La façana, després dels treballs de restauració, va ser decorada amb un mural d'Arranz Bravo i Bartolozzi que representava cronològicament un resum de la història de la fotografia a través de retrats d'alguns dels seus autors més cèlebres, de Daguerre a Robert Frank, i acabava amb algunes celebritats locals com Oriol Maspons i Xavier Miserachs. El director del CIFB, Albert Guspi (1943-1985), havia estat fotògraf de reportatge abans d'obrir la primera galeria comercial de fotografia d'Espanya, la galeria Spectrum, inaugurada el 1973 a Barcelona.
Spectrum tenia un programa d'exposicions internacional i combinava la presentació de fotògrafs històrics amb fotògrafs contemporanis. De seguida va esdevenir un lloc de trobada per a la nova generació de fotògrafs creatius que sorgia en aquell moment. Guspi, incansable promotor de la nova cultura fotogràfica, va crear el 1975 el Grup Taller d'Art Fotogràfic, en què fotògrafs com Lucho Poirot, Manel Esclusa i Pere Formiguera impartien cursos teòrics i pràctics. Seguint el model dels Rencontres Internationales de Photographie d'Arles, l'estiu de 1976 va organitzar el Taller Mediterrani de Fotografia de Cadaqués, que compaginava exposicions i tallers impartits per fotògrafs nacionals i internacionals.
Arran dels contactes d'Arles, Guspi va aconseguir que Spectrum s'inclogués dins la xarxa europea de galeries finançades per Canon. Poc després de signar el contracte amb Canon, va entreveure la possibilitat de crear ell mateix una xarxa de galeries Canon a Espanya, que podria beneficiar-se de les exposicions internacionals que es presentaven a Spectrum, com la mostra de retrats de Richard Avedon o l'exposició sobre els fotògrafs de la Farm Security Administration.
El CIFB culminava la trajectòria de Guspi com a promotor visionari de la cultura fotogràfica espanyola. Des del començament, el centre es va emmarcar en la tradició de la cultura documental, seguint el model de l'International Center of Photography novaiorquès de Cornell Capa, que havia estat inaugurat el 1974. Cornell Capa, germà del mític Robert Capa, havia encunyat el terme "fotografia compromesa" per denominar aquesta gran tradició del fotoperiodisme sorgit dels anys trenta. En aquest sentit és significatiu que l'exposició inaugural del CIFB fos una gran antològica d'Agustí Centelles, un clar gest programàtic que va contribuir d'una manera decisiva a la recuperació d'aquest autor com a gran protagonista de la fotografia moderna a Espanya. Igualment significatiu és el primer número de la revista Imatge, publicada pel CIFB, en què es definien els punts programàtics que van centrar la seva estructura i les seves activitats: la imatge com a mitjà de comunicació social, l'ensenyament de la fotografia i la concepció de la imatge com a agent constitutiu de la cultura visual i l'entorn social.
Les activitats que es desplegaven al CIFB giraven entorn de quatre eixos: la docència, que privilegiava el treball en grup per documentar aspectes de la vida urbana quotidiana; les exposicions; les projeccions de cinema i, finalment, els debats i presentacions públiques, en què es convidava fotògrafs, la majoria locals, a projectar els seus treballs en forma d'audiovisual.
Tot i marcar una inflexió en l'escena fotogràfica de finals dels setanta, el CIFB va iniciar un ràpid declivi quan Canon va suprimir la seva política de subvencions a galeries a partir de 1980. Altres factors, però, van ser igualment determinants: en aquella època emergien nous espais fotogràfics a la ciutat, noves galeries i escoles, i la fotografia s'incorporava als estudis artístics superiors. També es va començar a integrar en les polítiques culturals, i aquest fet va marcar l'inici d'una recuperació del patrimoni fotogràfic. En aquest context, el CIFB va anar perdent la capacitat de lideratge que havia tingut inicialment i va declinar la col·laboració amb les administracions públiques. Va tancar el 1983 i Albert Guspi va morir inesperadament el 1985.
L'exposició s'articula entorn del projecte documental sobre la Barcelona quotidiana i la vida als barris, que va constituir l'aportació essencial i singular del CIFB. Els treballs exposats pertanyen a professors, alguns alumnes i fotògrafs pròxims al CIFB que van participar activament en projectes promoguts des del centre o en les projeccions públiques. El conjunt és una representació col·lectiva de la ciutat traumatitzada que tot just ha sortit de la dictadura, abans de la gran renovació urbana dels vuitanta, i de les formes emergents de resistència i reconquesta de l'espai públic.
L'exposició està estructurada en tres àmbits i posa de manifest la relativa multiplicitat de plantejaments i formats expositius que van caracteritzar les activitats del CIFB. El primer àmbit inclou representacions dels barris populars i els seus habitants: les zones en decadència del Barri Xino i la Rambla, que constituïen l'entorn del CIFB, fotografiades per Anna Boyé, Pep Cunties i Jordi Pol; algunes comunitats marginalitzades com el barri barraquista de la Perona, documentat per Esteve Lucerón; espais urbans perifèrics com el port i Montjuïc, amb reportatges de Xavier Martí Alavedra i Enric Aguilera; l'escorxador, vist per Pep Cunties; o les zones autoconstruïdes del litoral sud, fotografiades per Jordi Sarrà. També s'hi inclouen projeccions de treballs presentats al CIFB per alguns dels membres de l'equip docent, com Mariano Zuzunaga, Eduard Olivella, Manel Esclusa i Jordi Sarrà, així com alguns fotògrafs locals que van participar en les vetllades fotogràfiques, com Humberto Rivas, Lluís Casals, Manolo Laguillo o Ferran Freixa.
El segon àmbit està dedicat íntegrament a la projecció de diapositives sobre l'antic Hospital Mental de la Santa Creu, realitzades per tres fotògrafs estretament vinculats al CIFB –Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías–, tal com es va presentar el 1980 en una projecció pública, acompanyada de la música de piano de Mariano Zuzunaga, pianista a més de fotògraf.
L'últim espai conté una selecció de treballs centrats en la representació d'espectacles populars i pràctiques carnavalesques, que visibilitzen el paper clau que van tenir les subcultures –en particular la gai i la transsexual– i les seves formes de resistència en l'emergència de nous comportaments socials durant la transició, de cara a la reconquesta de l'espai públic democràtic. En aquest bloc s'hi poden veure reportatges d'Eduardo Subías, Anna Boyé i Jordi Sarrà sobre els entorns de la boxa i la lluita lliure; l'extens document sobre El Molino de Josep Tobella; i dues sèries de Lucho Poirot i Miquel Arnal sobre, respectivament, els transsexuals al Carnaval de Sitges i sobre el maquillatge i la preparació d'Ocaña durant els carnavals del 1978 i el 1979. La sala es tanca amb una sèrie sobre el dia a dia d'un circ de grup Extra! (integrat per Sergi Capellas, Jordi García i Xavier Rosselló) el 1980, que va ser una de les exposicions més grans i ambicioses del CIFB.
Inauguració: 26 de gener de 2012. Dates: del 27 de gener al 20 de maig de 2012.
Comissaris: Jorge Ribalta i Cristina Zelich. Organització i producció: Museu d'Art
Contemporani de Barcelona (MACBA).
