Yvonne Rainer
Programa de cinema
Comissària: Berta Sichel
«Sempre vaig fer les pel·lícules amb la intenció de, en certa manera, desconcertar.»
Si Yvonne Rainer defineix la seva filmografia com allò que «desconcerta» –tant en el sentit de sorprendre com en el de confondre–, veure les seves pel·lícules pot ser la millor manera de decidir quina mena d'opinió suscita en l'espectador la seva complexa exploració de la dansa i del cinema, dels fets personals i polítics.
Nascuda a San Francisco el 1934, en una família d'anarquistes, Rainer es va traslladar a Nova York en la dècada dels cinquanta per estudiar interpretació. Poc després va començar les classes de dansa moderna impartides per Martha Graham, Merce Cunningham, Judith Dunn i Viola Farber. El 1961 va estrenar Three Satie Spoon al Living Theater, la seva primera obra com a coreògrafa i intèrpret.
El 1972, va deixar d'actuar per començar a rodar pel·lícules. La dansa, però, sempre va ser un aspecte central de la seva producció, fins i tot en els seus textos escrits, que, segons Peggy Phelan, són com «interpretacions retòriques». El seu treball té tants punts de referència cinematogràfics com coreogràfics, i això s'aprecia en l'ús de la projecció en la seva obra per al teatre i en l'ús erudit de cites cinematogràfiques en la filmografia. Una altra de les seves fonts d'inspiració va ser l'art minimalista, sorgit als Estats Units en la dècada dels seixanta. En un conegut article sobre Rainer, Patricia Levin escriu: «El minimalisme, al descartar els dispositius de distanciament, resituava l'espectador i reintroduïa el significat de l'espai i el temps en forma de presència». En efecte, Rainer va fer servir una estètica minimalista, sobretot en les primeres pel·lícules, on concebia el cos com una cosa «neutra». A Lives of Performers (1972), el seu primer llargmetratge, i el que demostra amb més claredat el seu gir de la dansa al cinema, aquest aspecte minimalista és perfectament visible.
Rainer és una figura clau en la història de les avantguardes novaiorqueses tant a través dels seus textos com de la seva praxi. Lives of Performers (1972), Film About a Woman Who… (1974), Kristina Talking Pictures (1976), Journey from Berlin/1971 (1980) i The Man Who Envied Women (1985) es consideren fins i tot més exigents des del punt de vista intel·lectual que el cinema independent. Tot i que presenten una estructura aparentment narrativa, són formalment complexes. Les seves pel·lícules analitzen totes les facetes de la vida quotidiana i se centren en la vida de la dona. El pas de la dansa al cinema li va permetre explorar el pla emocional a través del gènere més extravagant i popular: el melodrama. A mitjans de la dècada dels noranta ja havia produït dotze pel·lícules, algunes en forma de curtmetratges muts per a performances multimèdia, i que s'inclouen en aquesta selecció.
També s'hi han inclòs obres com Privilege (1991) i MURDER and murder (1996), en què la directora examina els espais fonamentals de la vida quotidiana de les dones. Premiada al Festival de Cinema de Berlín el 1997 i al Festival de Cinema Gai i Lèsbic de Miami el 1999, MURDER and murder és la primera pel·lícula de Rainer després de fer pública la seva condició de lesbiana l'any 1991. Atès que bona part de la seva obra tracta sobre la dona, el cos i la identitat, Rainer va ser considerada per molts teòrics del cinema com «el model de cineasta feminista» fins i tot abans que la mateixa artista s'identifiqués amb alguns aspectes d'aquest moviment.
Sens dubte, la seva obra és complexa i difícil de classificar, però també és cert que produeix plaer estètic –encara que potser no correspongui exactament a la idea burgesa del plaer.
Agraïments: Yvonne Rainer, Video Data Bank i Zeitgeist Films NY
Programa
Les sessions comencen a les 19.30 h.
20 de febrer
Five Easy Pieces, 1966-1969, b/n, sense so
Compilació dels seus primers curtmetratges. Inclou: Hand Movie, 5', 1966; Volleyball (Foot Film), 10', 1967; Rhode Island Red, 10', 1968; Trio Film, 13', 1968; Line, 10', 1969.
Trio A, 10'30'', 1978, b/n, sense so
Una de les característiques d'aquesta dansa és la seva continuïtat sense modular i la seva exigència pel que fa a la mirada. S'evita sempre la confrontació directa amb el públic mitjançant el moviment independent del cap, tancant els ulls o bé simplement abaixant la mirada.
After Many a Summer Dies the Swan: Hybrid, 31', 2002
Yvonne Rainer combina una coreografia realitzada per al White Oak Dance Project de Mikhail Baryshnikov l'any 2000 amb textos d'Oskar Kokoschka, Adolf Loos, Arnold Schoenberg i Ludwig Wittgenstein. La dansa conté, junt amb diverses configuracions de moviments, frases pronunciades tant per persones cèlebres com desconegudes abans de morir. La idea d'integrar part d'aquest material gravat amb el material de Viena va sorgir arran del títol, que invoca de forma tant elegíaca com irònica el pas del temps i el final d'un estil de vida, concretament el de l'aristocràcia.
27 de febrer
Lives of Performers, 90', 1972
Poc després de l'estrena d'aquesta pel·lícula, Rainer va escriure que la seva necessitat d'abordar més específicament les emocions havia estat el motiu principal per passar de la dansa al cinema. Examen cru i revelador d'aliances romàntiques, la pel·lícula analitza el dilema d'un home incapaç d'escollir entre dues dones i que les fa patir totes dues. En el seu origen formava part d'una dansa coreografiada per la mateixa Rainer.
5 de març
Film About a Woman Who…, 105', 1974
És una de les seves pel·lícules més representatives: una reflexió sobre l'ambivalència, que juga amb els clixés i les convencions de les telenovel·les, a partir de la història d'una dona, la insatisfacció sexual de la qual oculta una ira enorme. També en blanc i negre, i realitzada en col·laboració amb la fotògrafa Babette Mangolte, aquesta pel·lícula porta fins i tot més enllà les idees inicials de Rainer sobre la representació, la narrativa i les relacions sexuals, posant de manifest la seva clara posició feminista.
12 de març
Kristina Talking Pictures, 90', 1976
A través de la història d'una domadora de lleons de Budapest que viatja a Nova York per convertir-se en coreògrafa, Rainer analitza les contradiccions entre els personatges públics i privats. S'inspira en persones reals, com ara Martha Graham, Virgina Woolf i Jean-Luc Godard.
26 de març
Journeys from Berlin/1971, 125', 1980
Rainer utilitza una extensa sessió de teràpia en què una dona estatunidenca parla amb una sèrie de psiquiatres. Les evocacions sobre l'experiència diària del poder i de la repressió deriven en una exploració de les ramificacions del terrorisme.
2 d'abril
The Man Who Envied Women, 125', 1985
A l'entorn d'un tema familiar –la ruptura d'un matrimoni–, Rainer construeix un relat honest, elegant i perversament divertit sobre un faldiller satisfet, Jack Deller, l'home «que gairebé sabia massa de les dones».
9 d'abril
Privilege, 103', 1991
El sisè llargmetratge d'Yvonne Rainer és una cinta genuïnament subversiva sobre la menopausa. A partir d'un tema quasi invisible al cinema, Rainer ha confeccionat una obra enginyosa i arriscada sobre la identitat sexual i les desigualtats econòmiques segons la raça, el gènere i la classe.
16 d'abril
MURDER and murder, 113', 1996
MURDER and murder és una història d'amor madur entre Mildred, una lesbiana de tota la vida, i Doris, que s'enamora d'una dona per primer cop. Es tracta d'una impàvida reflexió sobre la maduresa de la dona, la sexualitat lesbiana i el càncer de pit en una cultura que exalça la joventut i els idil·lis heterosexuals.
Tel. 93 412 14 13
programespublics [at] macba [dot] cat