al

L'obra d'Asier Mendizabal (Ordizia, Guipúscoa, 1973) «brolla d'una tradició de l'art impulsada des de l'estratègia del muntatge cinematogràfic –com a instrument de representació-narració eminentment modern– i està emparentada amb la de l'escultura constructivista que arrela en la utopia abstracta de les primeres dècades del segle XX», manifestava Bartomeu Marí en el catàleg de l'exposició que el MACBA va dedicar a l'artista basc. Aquestes arrels modernes es confronten dialècticament amb l'anàlisi d'un ampli repertori de manifestacions de la cultura popular.

Les relacions entre forma, discurs i ideologia, així com les connexions que estableixen amb la representació del que és col·lectiu, i les potencialitats de l'abstracció per a l'eficàcia política configuren l'eix de la pràctica artística de Mendizabal.

Aquesta exposició va aglutinar per primera vegada una considerable selecció de l'obra produïda per l'artista entre el 1999 i el 2007, que posava de manifest l'enfocament multidisciplinari amb què afrontava el procés creatiu. Cinema, vídeo, música, fotografia, instal·lacions, escultura i cartellisme van oferir una lectura renovada del context social, polític i cultural del País Basc.

Asier Mendizabal (Ordizia, Guipúscoa, 1973) és un dels artistes bascos de la nova generació que para més atenció a les relacions entre forma, discurs i ideologia. La seva pràctica pot ser descrita com una crítica de la ideologia a partir de la posada en escena de les estructures que li donen forma. A través dels camps expandits de l'art, la música rock, el cinema, la política i la teoria, la seva mirada sobre les estructures socials el porta a esbossar un mapa de la totalitat de les relacions de producció. Aquest acostament multidisciplinari i transversal d'Asier Mendizabal toca de ple les dificultats de representació del fet polític, com també els buits entre l'activitat artística i l'«inconscient polític» present en les produccions culturals, manifestacions de la col·lectivitat i moviments de masses.

L'exposició s'obre amb Cinema (1999), una obra que fa palès el potencial d'emancipació del cinema dins del context de la lluita de classes dels experiments de l'avantguarda russa als moviments obrers de Maig del 68 (com ara els Groupes Medvedkine). L'escenari teatralitzat de la representació política es converteix en el mateix mecanisme que li dóna forma: el decorat d'un possible escenari on militància, educació i didactisme es fusionen. Aquest treball es pot veure com una declaració d'intencions per part de l'artista i també com un començament, que involucra les estètiques revolucionàries (d'agitació i propaganda) amb les polítiques del desig.

Al llarg de l'exposició s'adverteix la insistència de Mendizabal en el cinema com a mitjà, entès com una mena de cinema-sense-cinema o cinema expandit. No Time for Love (2000), per exemple, està formada per diversos fragments cinematogràfics, escultòrics i gràfics. La install· ació r ep el títol d'una cançó dels vuitanta del grup Hertzainak, de fet, una versió d'una cançó irlandesa de Christy Moore. La lletra parla de la impossibilitat de l'amor en temps de conflicte dins del marc de l'internacionalisme de l'esquerra no alineada en els anys vuitanta.

Per a Mendizabal el títol funciona com a desencadenant d'una disjuntiva encara més gran: les relacions (i eleccions) entre desig i militància, amor i política o, el que és el mateix, la separació radical entre l'acció pública i el desig de l'esfera privada. La instal·lació compta amb una projecció en 16 mm que ficcionalitza la representació de la massa, o multitud, com també amb un cartell reinterpretat, fet a mà, de la pel·lícula Z (1969), de Costa-Gavras, i una escultura la forma i el material de la qual remet a construccions i arquitectures temporals com els escenaris de mítings o altres plataformes polítiques.

El gènere del cinema polític té una rellevància especial en el treball de Mendizabal (de Costa-Gavras a Gillo Pontecorvo) i se'n serveix com a paradigma de la dificultat de representar un esdeveniment o sentiment polític. La seva aproximació se centra en l'anàlisi dels diferents estereotips i recursos estètics i formals presents en aquest gènere. És el cas d'Hors d'État (2007), dues escultures que prenen el nom del documental sobre el conflicte basc de l'irlandès Arthur Mac Caig realitzat el 1983. Tant aquestes obres com No Time for Love introdueixen un element que altera els ordres entre documental, ficció i cinema polític: la polèmica qüestió de la formalització i de com la forma, la tècnica i les maneres de fer són reflex d'ideologies concretes. Hors d'État o Sin título (M-L) (2007) podrien servir, aquí, d'exemples.

La qüestió del signe, la seva materialitat i la seva identificació com a emblema social i polític també formen part dels interesos de Mendizabal . És el cas de Bigger than a cult, smaller than a mass (one, two backdrops) (2006), obra que investiga l'atracció del punk cap a certes representacions polítiques, malgrat la desconfiança en aquestes, i l'ús adulterat i fraudulent d'aquelles ensenyes i aquells signes. Mendizabal hi incorpora tots aquells recursos formals propis de tot moviment revolucionari del passat, com ara propaganda gràfica –logotips, sigles, tipografies, proclames, pancartes, cartells– i, en la seva dimensió més espacial, escenaris, mítings, concerts, plataformes, assemblees, manifestacions o desfilades. Assemble (this is the way) (2007) i Überbau (2005) són treballs que remeten explícitament a formes de fer populars i a un cert bricolatge urbà, així com a moments clau en què la cristal·lització de simbolo gia en les formes de la política es creua amb les subcultures del punk, el rock o el hardcore. Überbau fa al·lusió al concepte de Marx de «superestructura», i vincula les polítiques del do-it-yourself i l'autoorganització del hardcore amb la base econòmica de la producció cultural. Aquesta anàlisi del signe el duu a investigar les estètiques militars fusionades amb les polítiques d'esquerra, de manera més significativa en l'ús de la tipografia connotada militarment, com a l'obra R, M, L, F, U (Stencil) (2007). També s'interessa pel recurs a la música de marxa militar barrejada amb manifestacions populars, com ara la música de xaranga a la peça sonora Signals, Calls and Marches (2006) o a Zer eskatzen du herriak!? (2004).

Juntament amb tot aquest conjunt d'obres n'hi ha d'altres, com ara Poblado (Signals, Calls and Marches) (2006) i Herriz herri (2004) –el tractament documental de les quals està més a la vora del cinéma vérité i d'un cert realisme fotogràfic–, en què retrata diverses manifestacions de folklore, col·lecti vitats i representacions del paisatge social o del poble com a enclavament atomitzat. Un altre exemple en seria Goierri Konpeti (2002), vídeo realitzat conjuntament amb Iñaki Garmendia, que conforma un entramat urbà on la industrialització conviu estretament amb el tradicionalisme rural del nacionalisme. Aquest interès pel documental es barreja amb altres gèneres de representació similars, com ara els documentals de rock, una referència mig oculta que és a la base de l'obra en forma de catifa CBS/FSLN-1 (2004-2007).

En Mendizabal hi ha una voluntat d'unir treball manual amb treball immaterial, o cognitiu, per vincular-los, tot seguit, a les polítiques del desig que modelen les subjectivitats individuals dins del grup, el col·lectiu i la com unitat. Zer eskatzen du herriak!? és potser l'obra en què aquest esperit del que és popular es fa palès més clarament, en fer desfilar una xaranga tocant el tema que dóna nom al títol pels carrers deserts d'una zona residencial suburbana de Sant Sebastià. El gaudi del que és col·lectiu es troba en l'organització de la festa, que passa a ser alhora resultat de la política i aquesta, fruit d'aquest mateix mode d'organització i producte del treball manual dut a terme en grup. Això és així en les fotografies de Bilbao (2002-2003), un testimoni fotogràfic de la construcció de les «txoznas» (o bars a l'espai públic) per a les festes populars de Bilbao, i Pabilioia (2002-2003), que documenta la preparació de les carrosses que les comparses organitzen per als carnavals.

Per mitjà del realisme i del que és popular, la recuperació de la temàtica del socialisme és la continuació lògica en l'obra de Mendizabal . Com ara aquesta fornícula amb les efígies de Marx i Lenin, Otxarkoaga (M-L) (2007), que es remunta a l'inici de la dècada dels noranta, quan després de la caiguda del mur de Berlín es va produir la iniciativa ciutadana d'erigir un monument al barri d'Otxarkoaga (Bilbao) amb bustos procedents directament del desmantellament del bloc comunista. El paper de l'artista en aquest context és sempre el de donar més complexitat als discursos per explorar la vinculació entre estètica i política i superar les nocions insuficients tant en l'un com en l'altre domini. Al seu torn, el seu treball ens ofereix una lectura renovada i dialèctica del paisatge social, polític i cultural del País Basc a l'actualitat.

Aquesta exposició oferirà una visió monogràfica del treball realitzat per l'artista, en particular d'un conjunt d'obres que tenen per objecte la tensió entre els entorns urbans com a contenidors i generadors de consciència col·lectiva d'una banda, i els paisatges semirurals que conformen determinats tipus d'associacions (veïnatges, complicitats, agrupaments, etc.) igualment rellevants. El cinema com a tècnica de constitució d'imatgeries col·lectives alliberadores hi jugarà, així mateix, un paper preponderant. L'exposició inclourà també la realització d'una obra realitzada expressament per a aquesta ocasió.

Comissari: Peio Aguirre
Producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

Patrocinador:
Gif_50x10
ISS
gif blanc de 50base 20 alt
Patrocinador de comunicació:
Logo La Vanguardia - fons blau 2020
Gif_50x10
Amb el suport de:
Scanner FM
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sumarroca
Bowers & Wilkins

Continguts relacionats

Activitats

Imatges

Asier Mendizabal "Zer eskatzen du herriak!?", 2002

Àudios

Conversación entre Asier Mendizabal y Peio Aguirre
Conversación entre Asier Mendizabal y Peio Aguirre
RWM Especials: SIGNALS, CALLS AND MARCHES (...el que la música militar a la música)
SIGNALS, CALLS AND MARCHES (...el que la música militar a la música)
16.03.2008
Son[i]a #54 Asier Mendizabal, Peio Aguirre i Bartomeu Marí
07.02.2008

Publicacions

M’agrada pensar que, a l’obra, l’artista no és res més que un material d’un altre tipus, que coopera amb la resta de materials.
Robert Rauschenberg