Taller amb Asier Mendizabal

Taller adreçat a artistes, estudiants dels darrers cursos de Belles Arts, Humanitats, Cinema, Crítica d'Art.

«En vista de la situació inhumana, l'única cosa que pot fer l'artista és continuar augmentant el grau de dificultat de les arts». Això fa dir, almenys dues vegades el guió d'Alexander Kluge a la directora de circ Leni Peickert a Los artistas bajo la carpa del circo: perplejos. La directora d'un nou circ, que intenta mantenir-se fidel al seu deure envers la utopia, diu:
«vull canviar el circ perquè m'agrada.
–Perquè li agrada no el podrà canviar. Perquè l'amor és una tendència conservadora.
–Leni Peickert: això no és cert».
I aquesta negació és la que fonamentalment l'ocupa. Mantenint la complexitat, augmentant el grau de dificultat de les arts, és com millor manté la seva intenció clarificadora: «la utopia es perfecciona constantment mentre l'esperem.» I també: «allà on no puguis estimar, passa de llarg».
El perfeccionament de la pròpia utopia, entesa com un procés de desig sempre inconclús i emparentada aquí, no sense un cert risc, amb l'amor, contraria aquells que, «en vista de la situació inhumana», reclamen sempre el que Jacques Rancière defineix com a règim ètic de les arts. El problema del realisme. En canvi, l'entestament irresolt per part de Kluge de crear un nou circ correspondria en l'autor francès al règim estètic, el que ell proposa com a vigent. Quan el filòsof entestat més radicalment en l'égalité menysprea la prioritat didàctica per la qual es regeix el règim ètic, el del realisme, contradiu la noció que educant és com es garanteix la universalitat del gaudi de l'art. La igualtat. La idea que hi ha d'haver al seu origen una adequació amb la veritat i, al seu destí, una utilitat directa i explicable en aquesta representació de veritat i en els seus efectes. El problema, així doncs, seria el de la impossibilitat d'aconseguir aquesta igualtat radical amb l'espectador com a tal. La resposta a això la dóna el mateix Kluge en boca de la nostra directora de circ: «o sigui, que els espectadors han de convertir-se tots en col·laboradors».
Asier Mendizabal