Helicon, 2019

A l’antiga Grècia, Helicó era la muntanya on vivia Pegàs, el cavall alat. Una muntanya tortuosa, ja que helikós volia dir, literalment, «sinuós». La mateixa forma que té l’instrument de vent i de metall conegut com helicó, semblant a la tuba i predecessor de l’actual sousàfon. A partir d’aquesta filiació etimològica, Fito Conesa va convocar una petita banda d’instruments de vent i de metall a la Serra Minera de Cartagena – La Unión, a Múrcia. Aprofitant el llac creat amb els anys pels residus de les activitats mineres i el seu aspecte apocalíptic –una zona d’òxids contaminants i alhora d’una gran bellesa–, hi situa set músics de diverses edats i els demana que interpretin una melodia per veure si la terra respon i comença així la fi del món (i amb ella, la renovació). Un gest sonor que invoca l’inici de l’Apocalipsi, amb les set trompetes mítiques del relat bíblic. El dron que enregistra l’escena inicial situa l’espectador en els ulls de Pegàs. L’aparent contradicció entre la bellesa d’un escenari tòxic i l’absurditat del gest sonor actua com un assaig visual del futur immediat.