Aprendre la cronodiversitat. Com fer un viatge amb el programa en residència? Xavier Bassas i Raquel Friera

Potser ja ho hem oblidat. O potser hi tenim una relació molt propera (per professió, per família) i ho tenim ben present. El cas és que l’escola, els deu anys d’escola obligatòria –o dotze anys si comptem el batxillerat–, és una època molt important i llarga de la nostra vida.

COM RECORDES TU, LECTOR/A, ELS ANYS PASSATS A L’ESCOLA? QUINA SENSACIÓ T’HA QUEDAT INSCRITA AL COS SOBRE ELS MATINS, ELS DINARS, LES TARDES A L’ESCOLA? I SOBRE L’HORA DEL PATI?  
Sense tenir molt clar què i amb qui ens trobaríem –a l’Institut Poeta Maragall, amb alumnes de 4t d’ESO–, vam apostar per una metodologia basada en tres punts: impacte, aprofundiment, interacció. Per explicar aquests tres punts, us proposem un exemple. A la primera sessió, ens vam presentar i tot seguit vam callar, mirant-nos... Proposàvem així un temps de silenci i de no fer res. Van passar quinze minuts. Volíem obrir un buit al mig de l’aula, del curs, de l’aprenentatge i de les expectatives. Impacte. A partir d’aquí, vam començar a parlar sobre el temps de l’escola, sobre com el vivien.

I TU, COM DEFINIRIES EL TEMPS D’ESCOLA?
Aquest era el primer exercici i el resultat va ser dramàtic: l’adjectiu que van utilitzar massivament per definir el temps d’escola va ser «avorrit» i també «agobiante». Aquí hi aflorava un problema –el problema de certs mètodes d’aprenentatge– i també era la porta d’entrada a l’aprofundiment.  

I COM DEFINIRÍEU LLAVORS EL TEMPS A CASA? I EL TEMPS AL CARRER? EL TEMPS AMB AMICS I AMIGUES? EL TEMPS DE LES XARXES SOCIALS? EL TEMPS DELS SOMNIS?
A partir de les respostes que vam escriure a la pissarra, es va obrir un debat. Aquest és només l’exemple d’una sessió que representa molt bé què vam anar fent conjuntament. La interacció amb l’alumnat no era només un mètode per aconseguir-ne la implicació, sinó el contingut mateix del curs i l’obra que vam anar perfilant: el curs seria l’obra; el curs seria una «màquina del temps». Així, l’aula –i el pati on sortíem a «perdre el temps», el carrer on vam fer els grafitis i l’exposició que vam visitar, etc.– esdevenien l’espai on es desnaturalitzaven les nostres vivències del temps, on es multiplicaven les formes de viure’l. Per això, les sessions ja eren en si mateixes performances col·lectives en què posàvem en pràctica allò que estàvem treballant: no fèiem cap explicació teòrica ni cap treball pràctic sobre la crononormativitat o la cronodiversitat que no partís d’un element concret i quotidià de les nostres vides, d’un element qualsevol –un fragment de text, un fragment de pel·lícula, una foto, de les anxoves envasades al buit, una cigarreta mig consumida, etc. –per engegar un qüestionament, una màquina del temps. [«Em sembla que caldria fer, del temps, una assignatura obligatòria... » (alumna)].

Xavier Bassas és professor i filòsof; Raquel Friera és artista.