Aprendre formes de vida Teresa Rubio
«Per ser, la vida necessita que li fem atenció d’alguna manera.»1 La crisi sanitària, ecosocial o del contacte ens desafia com a espècie a aprendre noves formes de convivència en què puguem trobar-nos per buscar solucions comunes. Com es vincula la cultura amb la vida? Què podem aportar des dels espais museístics i de mediació al moment present? Com es pot sumar el potencial imaginatiu, poètic i crític dels processos artístics a la contingència de l’ara?
En la confluència de l’art i l’educació s’obre una pràctica alliberadora en què es pot assajar el present i especular sobre futurs possibles. L’escola, com el museu, són institucions de control de sabers legitimats, però també d’experimentació i trobada, amb capacitat d’emancipació i potència transformadora. Si hi volem integrar la vida, hem d’ensenyar i aprendre amb el que ens passa, relacionar-nos des del dubte, la por, la fragilitat o l’amor. Es tracta de mobilitzar altres sabers que permetin processos no jerarquitzants i reconèixer la intuïció, els afectes o el que és invisible com a coneixements legítims.
Avui sabem que el pensament es desencadena des de l’emoció, que l’aprenentatge passa en qualsevol lloc, que la postura corporal condiciona la manera de pensar, i que aprendre és sempre un aprendre amb el cos. El cos ens recorda qui som i en quina posició estem en el món: «És el verdader lloc de referència, memòria, imaginació i integració.»2 Els sentits intensifiquen l’experiència amb l’entorn i ens revelen sensibilitats úniques i diverses en la manera de aprehendre el món. Però ¿quin món?
Vivim en un planeta esgotat i poblat de matèria, de processos, de múltiples formes de vida entre les que es donen una infinitat de relacions possibles. El nostre cos no està sol ni és autònom i –com qualsevol forma de vida– és vulnerable, finit i exigeix cura, entenent la cura com tot el que fem per mantenir, reparar el nostre món i sostenir la vida.3 El virus és un exemple de com la nostra existència és interdependent i fràgil, i de fins a quin punt demana que aprenguem a conviure de manera més sostenible, solidària i reeixida amb tota la resta.
La mediació artística, per la seva banda, és intrínsecament relacional, un exercici constant de posar en joc l’esfera material, els sabers, les persones. A més, integra una dimensió performativa que afecta directament els cossos, cosa que ajuda a comprendre l’art i la vida, i permet generar pensament crític des de l’experiència. La mediació també implica cura, aquella tasca ètica i afectiva des d’on s’obren processos de relació i comunitat, és a dir, de possibilitat.
En temps incerts i de dissens, cal oferir una educació i uns museus amables i porosos, que responguin com a cossos actius i d’escolta, que es deixin afectar per la vida més pròxima, que es deixin tocar pel barri sense donar l’esquena al conflicte. Potser això suposa la fi de la història de l’art i de les formes, el colofó de les disciplines i les jerarquies, i en el seu lloc hi emergeix una cultura dinàmica, híbrida i col·lectiva que genera relacions florescents i curoses.
Teresa Rubio és mediadora cultural, educadora artística i artista del collage.
1 María Puig de la Bellacasa: Matters of Care. Speculative Ethics in More Than Human Worlds. Minneapolis: University of Minnesota Press, 2017.
2 Juhani Pallasmaa: Los ojos en la piel. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2014 (2ª edició ampliada).
3 Joan C. Tronto: Moral Boundaries: A Political Argument for an Ethic of Care. Nova York: Routledge, 1993.
