Una trena de preguntes subnormals Lucía Egaña Rojas
PODEM IMAGINAR UNA POESIA DE CORDES PER LLIGAR UN PACTE AMB L’APRENENTATGE?
¿Com es desarticulen els rols que s’han après? ¿Com es fa perquè les preguntes no es responguin des del que se sap que s’hauria de respondre? Es proposen, doncs, les maneres de fer les coses com els verdaders ancoratges del coneixement. No pas com un llistat de continguts o matèries. Nusos, marques d’orientació en la pell; amarratges com brúixoles; enllaços com bitàcoles; suports com la contenció necessària per confiar. ¿Com s’ensenya la metodologia del consentiment? Imaginem la pedagogia com una negociació, una gramàtica del pacte, una poètica de la relació (o com una sessió de sadomasoquisme).
QUI APRÈN COM UN GOS, PREGUNTA COM UN FONG, OBSERVA COM UNA PARTÍCULA DE POLS?
Estic aprenent a llegir les faltes d’ortografia com a indicis d’altres coses que han volgut ser esborrades a la força: llengües i veus tortes l’idioma matern de les quals és un altre, configuracions corporals que potencien la producció de la paraula «subnormal». Un any després que un virus imperceptible als nostres ulls, un agent no viu, ens canviés l’existència, potser caldria pensar en el diminut com allò que ha de ser escoltat, que és més seriós del que no sembla. Una pedagogia del que és minúscul, micropolític, petit i menor com a horitzó.
Les representacions més antigues dels virus provenen dels imaginaris de la ràbia, transmesa a través de mossegades de gos o humà. Els virus necessiten de l’hospitalitat de l’altre per existir en la seva condició: ni viva, ni morta, una espècie de zombi microscòpic que en els imaginaris occidentals s’ha percebut com a amenaça. A la botànica Robin Wall Kimmerer li sorprèn que els seus 200 estudiants responguin que no hi ha cap impacte positiu en la relació entre la gent i la terra, només mals. «A mesura que es deteriorava el territori en què vivien, se’ls atrofiava la percepció»,1 diu respecte als alumnes. Però l’atrofia de què parla no fa referència a un judici capacitista ni a un atemptat a la veritat universal, sinó a una dificultat per experimentar la reciprocitat.
COM ES POT FER UNA PEDAGOGIA QUE NO SIGUI EXTRACTIVISTA?
Les preguntes subnormals aborden la metodologia per posar en risc la producció de coneixement tal com l’entenem fins ara, per qüestionar-ne les formes de producció, divulgació i proliferació. Disputen les posicions tradicionals de qui pot fer-ho, on i en quines condicions. Una pedagogia no extractivista s’emancipa de l’espoli i de les relacions de poder que podrien ser-ne la base. Renuncia a la separació arbitrària i fictícia entre teoria i pràctica per viure en comunitat i reciprocitat, sense adscripció.
Una pedagogia no extractivista ha de reformular la creació d’allò altre com un objecte sense vida (sense agència); ha de renunciar a la idea de l’alteritat i els seus llocs d’enunciació jerarquitzada. Com diu Wall Kimmerer, els arbres no es comporten com individus. «Un arbre mai va per lliure: va amb l’arbreda. Una arbreda mai va per lliure: va amb el bosc. […] La floració és sempre mútua.»2
Lucía Egaña Rojas és artista, escriptora, docent i activista.
1 Robin Wall Kimmerer: Una trenza de hierba sagrada. David Muñoz Mateos [trad. ]. Madrid: Capitán Swing, (2015), 2021.
2 Ibíd.
