Ampliar el món comú. Elogi de la conversa Jorge Larrosa
Una tarda, en un restaurant de Barcelona, Santiago Alba Rico va sentir uns joves que parlaven a la taula del costat i el va sorprendre «la petitesa gairebé solipsista del món en què es movi- en les seves vides i converses», «la seva comuna i radical absència de món».1 Podríem dir, a partir d’aquí, que el món és allò de què es parla i en què es viu; que hi poden haver mons més petits i més grans, que hi ha vides pobres en món que suposen converses sense món. «El que compartien entre ells només ho compartien entre ells», escriu després, i amb això suggereix una conversa que es mou en l’esfera individual, particular i privada; que no s’obre al que és comú, general i públic; que es manté en la idiotesa, si entenem que idiotés en grec és només el que s’ocupa dels afers propis, per oposició al polités, al ciutadà, que és qui s’interessa pels afers de la ciutat, pels afers de tots; si entenem també que idión, privat, s’oposa a koinón, comú; i si tenim en compte que a la Grècia clàssica l’esfera pública i la política inclouen també la religió, el teatre, les festes, etc.
El món és, per dir-ho en arendtià, el que apareix entre els homes, el que es dona en públic, allò de què es parla, el que es té i se sosté en comú i, per descomptat, atès que la humanitat és plural, allò que es veu, es diu i es pensa des de diverses perspectives. I és que, per dir- ho ara en freirià, llenguatge i món es produixen simultàniament. El món esdevé, es crea i es recrea en la paraula, en el diàleg; és allò de què dialoguem. Ja no és on estem submergits, sinó allò de què podem distanciar-nos, que podem col·locar entremig i sobre el que podem parlar i pensar. El món, en definitiva, és el que es dona en la paraula, el judici i el pensament. Perquè la paraula, el judici i el pensament no només diuen el món, sinó que el creen (el fan present) i el recreen (l’anomenen i el determinen d’una altra manera). És des d’aquí que Freire pot dir que «ningú educa ningú, ningú s’educa a si mateix, els homes s’eduquen entre si per la mediació del món».2 Es des d’aquí que podem dir també que la pobresa de món està relacionada amb la pobresa de la paraula o, si es vol, amb la pobresa de la conversa. I també des d’aquí podem sostenir que l’educació no està centrada en l’educador ni en l’educand, sinó en el món. En un món, a més, que només es dona en tant que comú, és a dir, en tant que posat en comú o, com a alguns ens agrada dir, comunitzat. No comunicat sinó comunitzat, una paraula que té a veure amb comunisme i, en definitiva, amb desprivatització.
Ampliar i enriquir el món comú és també, i potser fonamentalment, desprivatizar-lo i conversar-lo, desidiotitzar-lo.
Jorge Larrosa és professor de Filosofia de l’Educació a la Universitat de Barcelona.
1 cpabonortegadotcom.wordpress.com/ 2014/01/03/la-conversacion-de-la-mesa-de-al-lado-santiago-alba-rico
2 Pedagogía del oprimido. Madrid: Siglo XXI, 2012.
