Receptes per conèixer la teva pròpia història Carmen Alcaraz del Blanco

Segons el diccionari de la RAE, recepta és el que portem a la farmàcia, així com qualsevol instrucció escrita. El seu vincle amb la cuina no surt a la definició, sinó com a exemple. Al mateix temps, la paraula receptari se sol vincular a botigues d’apotecari i hospitals; no apareix com a sinònim de «llibre de cuina». Per trobar un enllaç entre recepta o receptari amb la matèria culinària hem de recórrer al diccionari de María Moliner.  

Doña María va escriure el seu diccionari a la taula de la cuina, i això no és només una anècdota, també és una perspectiva davant de la vida. Si més no, així és com ho sentim els que també treballem a la taula de la cuina o pels voltants. Literalment o figuradament. Per mi va ser un canvi radical posar al mateix nivell la taula del restaurant i la taula de la cuina domèstica. Asseure’m-hi una altra vegada em va fer redescobrir un espai i un ofici que no m’eren aliens, però que mai havia acabat de valorar de debò.  

Em vaig adonar que el veritable despatx de la història és aquesta taula en què redactem llistes de la compra i garbellem llenties, la mateixa on fèiem els deures quan no hi havia pantalles, on s’obrien les cartes, on es parlava sempre amb el cor a la mà. En les taules de la cuina s’escrivien les receptes. Per a algunes dones –moltes en realitat– aquells apunts van ser l’únic que van arribar a escriure. Moltes d’elles amb prou feines van trepitjar l’escola; per això, els seus errors d’ortografia no són faltes, sinó senyals de l’esforç. En les receptes domèstiques, les dones s’explicaven a si mateixes la seva pròpia cuina, amb les seves paraules, els seus diminutius i les seves expressions. Sovint les receptes tenien destinataris, la majoria de les vegades les filles i els fills, amb la idea que no oblidessin els gustos de casa, de la comunitat, de la terra d’origen. 

Perquè recuperar receptes significa recuperar moltes identitats: la de la cuinera, la del nucli familiar –un ecosistema en si mateix–, la comunitària i la d’una terra que potser està a milers de quilòmetres, i on, a través del menjar, es reviu el que es va deixar enrere. Alhora, els sabors de cada una de les identitats que trobem en els receptaris ens parlen d’economia, retraten l’abundància o la fam. També són documents d’antropologia, perquè recullen tradicions, celebracions, festes comunes i privades. I d’agricultura, perquè abans tot era km 0, de temporada i sense etiquetes. I, per descomptat, ens parlen de ciència, encara que sense paraules tècniques ni equacions, però on, del principi a la fi, hi regna l’assaig-error.  

La cèlebre Julia Child, aquella cuinera immortalitzada por Meryl Streep en Julie & Julia, afirmava que «els llibres de cuina donen resposta a qüestions socials, polítiques i econòmiques sobre la societat per a la qual van ser escrits. Són un ingredient imprescindible per preservar el nostre passat i millorar el nostre futur». Sí, es així: els receptaris són els pergamins i mapes de la història culinària, són manuscrits que hem de protegir i aprendre a llegir. Recullen històries entre línies, idees que van funcionar generació rere generació o bé que van millorar el que es donava per bo. Els receptaris demostren que no hi ha res més creatiu que pal·liar la gana amb gust. I, a més, permeten un últim diàleg amb qui potser ja no està entre nosaltres, però que ho va donar tot per a la família.  La teva família.

Carmen Alcaraz del Blanco és periodista gastronòmica i coordinadora editorial.