MACBA, estàs viu? Àngela Peris

Són sons que ja eren aquí. El museu ja els guardava. Nosaltres els busquem entre la història dels cossos dels visitants i els convidem a sortir. Fem sortir els fantasmes de la partitura d’aquesta arquitectura. A plena llum del dia. I en una escultura improvisada de melodies ens amaguem en la forta fragilitat de creure que tot això és real. I nosaltres, som reals? Nosaltres som. Som moltes. Innombrables maneres. Som. Infinites possibilitats. Descarades i immenses maneres de ser. Som tantes com ens sents. Macba, estàs viu? Aquesta pregunta ressona i s’amaga entre els plecs de la nostra pell i les línies de l’edifici Meier. L’enorme incògnita encara s’endinsa en els nostres ossos. ¿Com respondrà el temps a aquest interrogant tan fràgil llançat a l’aire com un esclat de metàfores errants en suspensió? La resposta neix aquí. Entre tu i jo, i dins del teu cos. I entre el teu cos i el que imagines que és el teu cos i l’espai que l’envolta. L’escola que ens visita acaba d’arribar. Els nens i nenes ja entren.

Durant les sessions del taller Com sona un museu? desvelem la identitat d’aquest enorme ésser viu a través de la recerca de sons. De la possibilitat de l’existència de sons que demostrin que el cos que ens acull respira, s’emociona, s’escalfa i ens permet habitar-lo. La possibilitat. D’una mirada i de moltes. La demostració de l’existència de polirítmies que conviuen individualment i col·lectivament. El fet de mostrar-se, exposar-se, sobreexposar-se a una incògnita precisa i preciosa que no necessitarà una sola resposta per ser, sinó diverses en convivència. El so no passa desapercebut quan surt del cos. El pensament no passa desapercebut quan surt del cos. El pensament i el so es mostren i se sobreexposen per sobreviure. Han sortit de les nostres entranyes per ser part d’aquesta incògnita. Estan aquí per cridar que estem vives. En quietud i en moviment. De vegades algun infant que ens visita mira fixament el so, l’acompanya amb els ulls i el pensament. Es un fet aïllant i una experiència aglutinant. És compartir el que ningú no veu i tots sentim. I en aquest esbalaïment, el present cobra sentit, s’obre el relat del dubte, de la sorpresa, del viure el goig de la contradicció. Un relat inintel·ligible i coherent alhora.  

Au, va, sacseja’m! Explota davant meu, arrossega’m per les parets per sentir la fricció sobre la meva pell adormida, fes-me bullir la sang, que els meus ulls surtin disparats de la cara, que m’inundi el sabor amarg de l’adrenalina a la boca! Canvia’m! Capgira’m! Inventa’m! La subtilesa balla per damunt del que és obvi. El so es cargola entre l’espai blanc i transparent de l’atri i el teu alè viatja fort i constant per caure a poc a poc quan deixa de tremolar. Per què? Com? De debò? Al taller Com sona un museu? no expliquem el que sentim. El meu ADN cultural m’empeny a justificar la pràctica de sonar el que veig. Però no ho vull. M’hi resisteixo. Crec en la sinestèsia i confio cegament en la força de la transmissió de les idees a través del cos i la seva certesa. Els nens i nenes saben del que parlo quan no m’explico. I llavors l’ambient ens abraça i el cor es calma. Confio en tu a través meu. MACBA, estàs viu?

Àngela Peris és ballarina, coreògrafa i educadora.