Les tres obres de la Col·lecció MACBA formen part de la producció de l’artista entre els anys 1982 i 1986. Són obres poblades d’imatges vudú totèmiques i arcaïtzants, retrats-homenatges a herois de la cultura afroamericana, músics de jazz i altres referències a la cultura popular americana. Les línies vibrants, la pinzellada intensa, les figures de color negre retallades sobre el fons i les expressions facials portades al límit connecten amb el neoexpressionisme alemany i amb pintors referents com Willem de Kooning. L'autoretrat és recurrent en l’obra de Basquiat, com en aquest quadre de 1986 que projecta una realitat fragmentada i múltiple. La figura situada al centre de la tela i la representació del cap a gran escala, en comparació amb la resta del cos, evoca dibuixos d’infància. Els regalims de la pintura i la superposició de capes, l’espontaneïtat del traç i la direccionalitat múltiple de la pinzellada remeten d’una manera molt directa al procés de l’artista desplaçant-se per l’espai il·lusori de la tela. La imatge recorda les primeres obres de l’artista, quan començava al Nova York dels anys setanta signant juntament amb Al Díaz com a SAMO© (Same Old Shit), però també al·ludeix a la seva herència haitiana i porto-riquenya, alhora que posa de manifest el coneixement que Basquiat tenia dels artistes d’avantguarda com Pablo Picasso. Es tracta d’una de les obres més riques i denses de l’artista des d’un punt de vista pictòric, amb un contrast acusat entre els tons suaus i matisats del fons i l’agressivitat del personatge, d’una foscor contundent, amb uns cabells electritzats, les dents a la vista i els braços en creu. En la seva obra, Basquiat solia fer referència a la música i als músics que més admirava, com a King Zulu, també de 1986, un quadre on incorpora tres grans trompetistes del jazz americà: Bix Beiderbecke (1903-1931), Bunk Johnson (1879- 1949) i Howard McGhee (1918-1987). La tela mostra també un rostre central inspirat en Louis Armstrong (1901-1971) caracteritzat com el rei dels zulús de la desfilada del Carnaval de Nova Orleans de 1949. El també trompetista Armstrong explicava així la seva participació en aquesta desfilada: «El Zulu Social Aid and Pleasure Club va néixer al barri on vaig créixer [...]. Enlloc em podia treure del cap [...] que un dia seria el rei dels zulús [...]. Ho vaig aconseguir l’any 1949... Uau». Basquiat situa el seu rei zulú al centre de la tela. Els músics han estat submergits en un espai blau que evoca el lirisme sonor del blues. Finalment, Sterno, de 1985, aborda amb una mirada molt agressiva i de to apocalíptic el tema de l’alcoholisme. La presència d’una ampolla de ginebra al centre de la tela s’associa amb una llauna de Sterno (o canned heat, «escalfor enllaunada»), un combustible a base d’etanol i alcohol que es va crear l’any 1920 per cremar dins la mateixa llauna amb l’objectiu d’escalfar aliments, però que també es feia servir com a succedani de les begudes alcohòliques. . Basquiat reforça el missatge apocalíptic amb la frase Drink Sterno escrita a la llauna de combustible i amb una imatge a primer terme d’un monstre amb una doble dentadura de llop i unes banyes. Els tons foscos i vermellosos aporten intensitat a aquesta evocació nihilista de la beguda.