Des de les seves primeres obres als anys cinquanta fins a les darreres instal·lacions públiques als anys noranta, l’escultura d’Eduardo Chillida es pot entendre com un diàleg continuat amb l’espai, el buit i la idea de límit. Tant si es tracta de grans composicions escultòriques com de volums més petits, a Chillida li interessa l’espai interior; no aquell que queda més enllà de les formes i la matèria, sinó l’espai que aquestes generen dins seu. Un espai en el sentit físic, però també proper a la noció de consciència i visió interior. En aquesta trajectòria, els anys vuitanta aporten monumentalitat al seu treball  amb obres que creixen en dimensions i ocupen l’espai d’una manera orgànica. És el cas d’Iru Burni, de 1986. Realitzada a partir de grans làmines d’acer (un dels materials preferits de Chillida des que, enllaçant amb la tradició artesanal i industrial del País Basc, el va començar a utilitzar l’any 1959), mostra aquest pas cap a les grans dimensions. Chillida planteja tres peces de ferro de més d’un metre d’alçada que dialoguen a una certa distància l’una de l’altra. Iru Burni s’integra en una sèrie del mateix títol en què adquireix gran importància l’espai interior que es crea entre les diverses formes. Lleugerament geomètriques i amb algunes incisions i obertures també geomètriques, per la seva monumentalitat, la disposició i el fet que n’emani una acusada energia, l’obra evoca el món antic dels tòtems i les grans construccions megalítiques.