Situada de manera permanent sobre el pòdium que hi hadavant la façana del MACBA, a la plaça dels Àngels de Barcelona, La ola de Jorge Oteiza s’ha convertit en una icona d’aquest edifici construït per l’arquitecte Richard Meier. Quan el 1998, tres anys després de la seva inauguració, Oteiza va ser convidat a produir una obra per al Museu, va decidir que volia posar-la en diàleg amb l’estil arquitectònic de Meier, que ell considerava d’un racionalisme proper a Le Corbusier i amb el qual se sentia molt afí. En aquest context, va decidir produir una gran onada d’alumini negre formada per poliedres i plans oblics i fer-la jugar amb l’alternança de llum i ombra que crea damunt l’obra la façana del Museu. La ola, que va ser produïda al taller de l’arquitecte i escultor Pere Casanovas de Mataró, parteix d’un model de bronze de 5 cm d’alçada fet per Oteiza el 1957. En aquells anys, l’escultor basc experimentava amb formats petits i amb figures com cubs i poliedres en què produïa incisions còncaves i convexes, com suggereixen les formes d’aquesta obra. Oteiza va voler recuperar aquesta maqueta del seu taller, on havia quedat emmagatzemada des que va abandonar la producció escultòrica l’any 1959 per dedicar-se de ple a activitats teòriques. En l’època en què l’artista va realitzar aquesta maqueta, bona part de la seva producció era de dimensions molt petites; de vegades consistia en simples maquetes de cartró o guix que després fonia a la mateixa mida. Quan, el 1998, va decidir traslladar la peça seleccionada a escala monumental, va necessitar cinc maquetes més i una sisena de fusta, de mida real, per materialitzar el projecte. La ola condensa la visió d’Oteiza de les onades del mar i la seva interpretació en clau geomètrica. Mentre supervisava la instal·lació de l’obra, Oteiza va insistir que es tracta d’una peça que «dialoga amb la convexitat del Museu». Referint-se al joc d’ombres que produïa la posició del sol i de l’edifici damunt l’obra, també va aclarir: «En basc, l’ombra es diu itxal, que significa el poder de l’ésser, no la manca de llum. L’ombra és el poder de la llum: com més ombra hi ha, més presència lluminosa tenim». Tant en la seva obra escultòrica experimental com en els seus textos i manifestos teòrics, Oteiza sempre va entendre l’escultura com un procés de recerca metafísica i espiritual. «Tot està en l’ocupació dels espais. Pot passar que l’obra absorbeixi l’entorn, o a l’inrevés. Jo pretenc ocupar un espai amb harmonia.»