(...)L’any 1968 […] feia petites escultures que eren trossos de paper descolorit, tallat o esqueixat i enganxat, de vegades plegat fent escaletes. En tenia tres que no passaven de tres o quatre centímetres de dimensió màxima. Deia que volia fer un art pobre, efímer, perquè la pobresa era allò que havia après a la vida real. I la feblesa. Aquestes estatuetes eren monuments de paper, febles, per als grans homes. El bronze i la pedra són materials inhumans que costen esforç i diners, i que aixafen. Un monument de paper pot ésser posat a la vora de la gespa d’un parc. És millor que la pluja o el vent se l’emportin. És més humà. Volia ésser útil. Volia fer estatuetes de paper dibuixades, perquè la gent les retallés. També dibuixava vestits retallables, vestidets, perquè la gent pogués vestir-les o despullar-les. Deia que li interessava la feblesa. Que trobava que l’art industrial, com el cinema, és fort, i que, en contrast, la plàstica pura només pot ésser l’experiment personal, feble. […] S’interessà molt en les relíquies, a dissecar coses, com a forma de refús de la sensibilitat i de les qualitats. La dissecció indica que una cosa ja no serveix. Va contra l’afany de posseir. Quan això és fet amb una bombolla [de sabó], ja de per si efímera, la dissecció posa molt neguitós l’home acostumat que les coses que posseeix siguin sòlides …. De vegades posa una obra en un lloc públic. Ningú no se n’adona. Alexandre Cirici, 1970