Les imatges que es publiquen aquí formen part d’un estudi fotogràfic de la ciutat realitzat entre 2007 i 2008. És una iniciativa del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) en el marc del seu Programa d’Estudis Independents (PEI), i es presenta en l’exposició Arxiu universal. La condició del document i la utopia fotogràfi ca moderna, del 23 d’octubre de 2008 al 6 de gener de 2009.

Aquest projecte compta amb la participació de Sandra Balsells, Xavier Basiana, Lothar Baumgarten, Patrick Faigenbaum, Hans-Peter Feldmann, David Goldblatt, William Klein, Manolo Laguillo, Ana Muller, Marc Pataut, Xavier Ribas, Andrea Robbins i Max Becher, Gilles Saussier, Jean-Louis Schoellkopf, Allan Sekula, Ahlam Shibli.

Aquest web i els seus continguts –llevat el que se’n exclogui expressament–, incloent textos i imatges, es publica sota la protecció, els termes i les condicions de la llicència Creative Commons «Reconeixement – NoComercial – SenseObraDerivada 2.5 Espanya». Per la qual cosa es permet la còpia en qualsevol format, mecànic o digital, sempre que no estigui destinada a usos comercials, no es modifi qui el contingut dels textos, es respecti l’autoria i es mantingui aquesta nota. Qualsevol ús que no sigui el descrit en la llicència esmentada requereix l’aprovació expressa dels autors i editors.
Alguns drets reservats.

Aquesta llicència no s’aplica als continguts publicats pel MACBA procedents de tercers que expressament l’hagin exclòs.
© Lothar Baumgarten, Hans-Peter Feldmann, Manolo Laguillo, Ana Muller, VEGAP, Barcelona, 2008
© William Klein, 2008

Per a sol·licitar arxius de les imatges en alta ressolució, cal posar-se en contacte per correu electrònic amb el Centre d’Estudis i Documentació del MACBA a l'adreça arxiu [arroba] macba [punt] es.

     
Sandra Balsells. Formació global. IESE
 
No hi ha dubte que en termes econòmics i, sobretot, socials, la clau del futur es troba en l’educació de la ciutadania. En l’educació resideix també la capacitat de trobar el pòsit comú compartit pel conjunt dels ciutadans i ciutadanes, a partir del qual poden negociar les seves diferències. D’aquí la transcendència del balanç entre educació pública i privada i la rellevància del percentatge dels recursos que es destinen a l’educació. Hi ha, però, un altre tema cabdal i molt menys debatut, i és com es formen les capes dirigents, quines institucions es dediquen a aquesta formació, en quin ambient es produeix la formació dels joves executius i sota quins principis s’efectua.  
Ref. Sur.Bal.01 Ref. Sur.Bal.02 Ref. Sur.Bal.03 Ref. Sur.Bal.04
     
Ref. Sur.Bal.05      
 
 

Xavier Basiana i Ana Muller. La ciutat que no ho és. Urbanització dispersa i condominis
Invocant les virtuts d’una vida aparentment rural i l’ordre social en una comunitat en la qual tothom es coneix, ja fa més d’un segle que en el món anglosaxó es van fomentar els models urbans de baixa densitat per absorbir el creixement de les metròpolis. Aquesta forma d’expansió suburbial extensiva, que en el cas de Nord-amèrica ha arribat a erosionar la noció mateixa de ciutat, va tenir algunes ressonàncies a la metròpoli barcelonina des del primer terç del segle XX, sobretot entre les classes acomodades, perquè el mite de «la caseta i l’hortet» es va revelar aleshores massa costós com a fórmula d’habitatge popular. Anys després, en els temps del desarrollismo, van proliferar les urbanitzacions de segona residència entre totes les capes socials: d’aquí que el luxe d’algunes contrasti encara avui amb l’ambient d’autoconstrucció d’altres. Però no ha estat fi ns a les darreres dècades que s’ha produït el boom de la ciutat difusa, d’una urbanització que no fa ciutat, que ha crescut en paral·lel a la formació d’una Barcelona central cada cop més articulada.  
Ref. Sur.Ba.01 Ref. Sur.Ba.02 Ref. Sur.Ba.03 Ref. Sur.Ba.04
Ref. Sur.Ba.05 Ref. Sur.Ba.06 Ref. Sur.Ba.07 Ref. Sur.Ba.08
     
Ref. Sur.Ba.09      
Ref. Sur.Mu.01 Ref. Sur.Mu.02 Ref. Sur.Mu.03 Ref. Sur.Mu.04
Ref. Sur.Mu.05 Ref. Sur.Mu.06 Ref. Sur.Mu.07 Ref. Sur.Mu.08
     
Ref. Sur.Mu.09      
     
 
Lothar Baumgarten. Paisatges reivindicats. Patrimonis del Poblenou
No es tracta de nostàlgia localista ni de veneració per naus velles i rònegues, sinó del llegat patrimonial que dóna caràcter a antigues perifèries –Sant Martí, Sant Andreu, Gràcia, Sants, Les Corts– i que incorpora al paisatge de la ciutat futura els testimonis del que ha estat la més gran concentració industrial a l’oest de la Mediterrània. Després de la inicial concentració fabril al Raval i al barri de Sant Pere, dins de la ciutat emmurallada, el Poblenou va esdevenir el bressol industrial de la Catalunya contemporània, juntament amb Sants, Sant Andreu i altres nuclis del pla de Barcelona. Des del segle XVIII, amb les fàbriques d’indianes, fi ns al 22@, el Poblenou ha estat un espai innovador en termes tècnics i econòmics i amb una densa trajectòria obrera. El seu patrimoni mostra l’empenta primerenca d’aquella Barcelona tan allunyada de l’epicentre fabril d’Europa i proporciona alguns edifi cis amb una gran fl exibilitat per a la seva reutilització futura.  
   
Ref. Sur.Bau.01 Ref. Sur.Bau.02    
       
     
     
   
     
Hans-Peter Feldmann. Paisatges humans. Del mite del Xino al mite del Rawal
Per García Lorca, la Rambla feia de límit entre «un ala gótica donde se oyen claras fuentes sonoras y laúdes del quince y otra ala abigarrada, cruel, increíble, donde se oyen los acordeones de todos los marineros del mundo y hay un vuelo nocturno de labios pintados y carcajadas al amanecer». A llevant, el Gòtic, i a ponent, el Xino: un barri mític, que va ser símbol internacional de l’experiència bohèmia a Barcelona, entre el glamur, la prostitució i el moviment obrer. Des de sempre punt d’arribada a la ciutat, hi ha nascut ara un nou mite, el del Rawal, com si la densa realitat humana i urbana a l’entorn de la nova rambla del Raval -amb barcelonins antics i recents que parlen més de quaranta llengües, estudiants Erasmus i grans equipaments culturals- pogués reduir-se a l’impacte visible del puixant comerç pakistanès. La vella etiqueta del Xino per al districte Cinquè, diuen que importada de San Francisco, ha conduït, per mimesi, a la nova etiqueta del Rawal. Totes dues sintetitzen la fascinació ambivalent que exerceix un barri complex i desigual, i amb una contribució decisiva a la personalitat de la ciutat.  
Ref. Sur.Feld.01 Ref. Sur.Feld.02 Ref. Sur.Feld.03 Ref. Sur.Feld.04
Ref. Sur.Feld.05 Ref. Sur.Feld.06 Ref. Sur.Feld.07 Ref. Sur.Feld.08
Ref. Sur.Feld.09 Ref. Sur.Feld.10 Ref. Sur.Feld.11 Ref. Sur.Feld.12
   
Ref. Sur.Feld.13 Ref. Sur.Feld.14    
     
   
     
David Goldblatt. Connexions globals. L’epicentre de les comunicacions i la logística 
A l’arribada del ferrocarril, en el qual Cerdà va veure el ferment d’un salt sense precedents en l’escala de les relacions humanes i l’oportunitat d’una nova organització de la ciutat, va seguir la preocupació del primer terç del segle XX per aconseguir un gran port franc i per crear el primer aeroport. La plana deltaica del Llobregat ha estat des d’aleshores el llombrígol de Barcelona, la connexió amb el món. Aquest ampli territori experimenta ara una profunda metamorfosi, amb la remodelació de l’aeroport, del port i de les infraestructures logístiques, i amb la futura connexió amb el tren d’alta velocitat. De com quedi en depèn en gran mesura el futur. Mentrestant, però, aquest territori que ja no és el que era, però que encara no ha rebut la seva nova fesomia, s’ha convertit en l’escenari habitual d’activitats i col·lectius característics dels marges de la ciutat.  
Ref. Sur.Gold.01 Ref. Sur.Gold.02 Ref. Sur.Gold.03 Ref. Sur.Gold.04
     
Ref. Sur.Gold.05      
     
   
     
William Klein. El centre banalitzat. La Rambla
Des del segle XVIII, la Rambla ha estat el passeig per excel·lència de la ciutat. Diuen que Le Corbusier s’hi va referir com «el carrer més democràtic del món». La burgesia del Liceu i els obrers que vivien al districte Cinquè la freqüentaven alhora: les places i carrers centrals compartits eren i encara són la quinta essència de l’espai públic, i resulten cabdals per a la democràcia. La Rambla es manté com un espai barceloní fonamental i, sens dubte, s’ha benefi ciat de la revitalització experimentada per Ciutat Vella. Però podria estar a punt de morir d’èxit. Quan els tòpics dominen l’escena i els establiments es transformen a la mida d’aquests tòpics, el turisme mata l’objecte del seu desig. Quan els qui baden són tants i tants que els barcelonins que utilitzaven aquest passeig en la seva vida quotidiana en fugen, la ciutat esdevé un banal aparador del no-res.  
 
Ref. Sur.Kl.01 Ref. Sur.Kl.02  Ref. Sur.Kl.03  
       
     
     
   
     
Manolo Laguillo. Paisatges retòrics. De la plaça d’Espanya a la plaça d’Europa
Els espais de l’Exposició de 1888, des de l’Arc de Triomf fi ns a Colom passant per la Ciutadella, pretenien ser l’expressió d’una Barcelona convertida en capital europea. En els espais vinculats a l’Exposició celebrada el 1929, especialment des de la plaça d’Espanya al gran palau que presidia el conjunt, es palesa a més una notable voluntat escenogràfi ca ciutat endins, amb el propòsit de crear un gran espai de masses en un enquadrament urbà impressionant. Una operació encara avui discutida i discutible, a la qual, però, no es pot negar la qualitat formal. Més enllà, cap a l’oest, l’avinguda més llarga del continent, la Gran Via, travessarà aviat per sota d’una aposta per la gran retòrica molt més dubtosa: la plaça d’Europa. La magnitud de l’operació contrasta vivament amb la seva quasi nul·la presència en el debat públic sobre el futur de la metròpoli.  
Ref. Sur.Lag.01 Ref. Sur.Lag.02 Ref. Sur.Lag.03 Ref. Sur.Lag.04
Ref. Sur.Lag.05 Ref. Sur.Lag.06 Ref. Sur.Lag.07 Ref. Sur.Lag.08
Ref. Sur.Lag.09 Ref. Sur.Lag.10 Ref. Sur.Lag.11 Ref. Sur.Lag.12
     
   
     
Marc Pataut. Cadenes industrials per al nou segle. SEAT
Barcelona inverteix molts recursos en l’aposta per les economies denominades «del coneixement». En canvi, sovint oblida que aquesta «ciutat del coneixement» serà poc sòlida si se’n negligeix la base industrial. Hi ha indústries obsoletes, però la indústria com a tal no ho és, i Barcelona segueix essent una gran metròpoli industrial, en la qual es troba a faltar una aposta més decidida per la innovació en les formes de producció i en els productes. SEAT va marcar l’inici del desarrollismo en els llunyans anys cinquanta, i es manté avui com la gran empresa metropolitana. A Martorell, però també a la Zona Franca. Quan l’altament tecnifi cada cadena productiva de SEAT pateix, Barcelona i tot Catalunya se’n ressenten.  
Ref. Sur.Pat.01 Ref. Sur.Pat.02 Ref. Sur.Pat.03 Ref. Sur.Pat.04
   
Ref. Sur.Pat.05 Ref. Sur.Pat.06    
 
 
Xavier Ribas. Actualitat del polígon. Una sort històrica variable
En els primers temps dels polígons d’habitatge, les notòries insufi ciències urbanístiques i d’equipaments es van sumar a les rigideses d’una forma urbana que, en nom de la separació de funcions, tendia a suprimir el carrer com a lloc de la complexitat i de l’atzar, que són dues qualitats fonamentals de la ciutat. Els polígons van néixer amb mala fama. Amb el pas del temps, però, la lluita dels seus habitants va aconseguirque s’urbanitzessin i s’equipessin, la tinença en propietat del pis ha donat una seguretat relativa en períodes de crisi econòmica i les comunicacions han millorat. La vida al polígon ha estat així una manera dura, però efectiva, d’incorporació a la ciutat i a la ciutadania per a molts milers de barcelonins. Per bé que amb sort desigual: si en alguns casos fi ns i tot es veuen els efectes d’una excessiva revalorització recent a l’empara de les millores urbanístiques –com a l’àrea del Besòs–, en d’altres zones de la metròpoli encara s’està a l’espera de deixar de ser polígon per passar a ser, simplement, ciutat.  
Ref. Sur.Ri.01 Ref. Sur.Ri.02 Ref. Sur.Ri.03 Ref. Sur.Ri.04
Ref. Sur.Ri.05 Ref. Sur.Ri.06 Ref. Sur.Ri.07 Ref. Sur.Ri.08
Ref. Sur.Ri.09 Ref. Sur.Ri.10 Ref. Sur.Ri.11 Ref. Sur.Ri.12
 
 
Gilles Saussier. Noves centralitats difuses. El vincle oriental
Es pot parlar encara d’immigració, quan de fet del que parlem és de grans xarxes de ciutadans connectats? El Fondo de Santa Coloma i altres barris de la metròpoli barcelonina no són tan sols espais residencials amb una xifra important de nouvinguts; són també espais econòmics amb connexions globals. Santa Coloma, escrit en caràcters xinesos, és un nucli d’activitats i serveis on s’entrecreuen xarxes metropolitanes, catalanes i continentals, en les quals treballen ciutadans de tots els orígens. Així mateix passa en d’altres nuclis d’activitat a la metròpoli, des de la gran perifèria al cor del Raval: ciutadans d’arreu del món prenen la iniciativa i s’entreteixeixen amb l’economia local i amb l’economia global, creant noves centralitats imprevistes en espais aparentment poc cèntrics i generant una aportació creixent al producte interior brut del conjunt de la ciutat.  
     
Ref. Sur.Sau.01      
       
     
 
 

Allan Sekula. Transnacionals locals. Gas Natural

En el combat per la posició mundial del teixit econòmic liderat des de Barcelona, hi tenen un paper molt important les grans empreses amb seu a la ciutat. Aquests darrers anys, algunes han sucumbit a la temptació de considerar el tàndem administració de l’Estat / grans empreses públiques privatitzades / megaaeroport de Barajas com el millor entorn per actuar, des de Madrid, a escala global. D’altres han apostat per mantenir i fer créixer els seus grups des de la capital de Catalunya, on s’alcen els seus edifi cis corporatius: a la cúpula de les grans empreses barcelonines s’hi juga així una de les claus de la posició de la metròpoli i del país dins el concert mundial. Altra cosa són les implicacions socials del model a escala global, en un moment històric en el qual les grans empreses transnacionals van molt per davant dels Estats i de les organitzacions públiques en el control social dels fl uxos de riquesa.  
Ref. Sur.Sek.01 Ref. Sur.Sek.02  Ref. Sur.Sek.03  Ref. Sur.Sek.04
       
     
 
 
Andrea Robbins i Max Becher. Paisatges consagrats. L’èxit del Barri Gòtic
El Barri Gòtic va néixer com un fi ll de la Via Laietana. El trasllat d’edifi cis rescatats a l’hora d’obrir la nova via i l’addició de construccions neogòtiques van reforçar el caràcter medieval a l’entorn dels grans monuments de l’àgora barcelonina, entre la catedral, el palau Reial, la Generalitat i l’antic Consell de Cent. Aquesta voluntat de construir història a l’entorn de les seus del poder es va dur a terme amb una qualitat formal remarcable. Tant els que hi viuen com els visitants es continuen deixant seduir, un segle més tard, pel centre simbòlic reformat arran de l’obertura de l’avinguda que va connectar l’Eixample i el port, projectada per Cerdà i formalitzada mig segle més tard pels noucentistes.  
   
Ref. Sur.Bec.01 Ref. Sur.Bec.02    
       
     
     
     
MACBA Museu d'Art Contemporani de Barcelona 2008. Alguns drets reservats