L’obra de Mirtha Dermisache està concebuda com una escriptura. Va ser Roland Barthes qui la va incloure dins la categoria d’«escriptures il·legibles» i va ser la mateixa artista qui va declarar que «això no vol dir res». Amb una gran llibertat i esperit de recerca, Dermisache confecciona un llenguatge expressiu absolutament singular que es rebel·la contra el logos o la paraula reflexionada. Tot i que dona als seus grafismes un format que la ment reconeix com a «llegible» (cartes, llibres, textos o postals, entre d’altres), la seva escriptura asemàntica o asèmica suposa el repte d’un «desaprenentatge» o deconstrucció del llenguatge. L’obra de Dermisache s’adreça a un lector que ha de trobar la manera d’interpretar-la des de la seva pròpia experiència i hermenèutica particular. En aquest univers textual de caràcter sígnic més enllà de la lògica de l’alfabet, les obres de la Col·lecció MACBA s’adscriuen a la categoria de cartes. Com en el conjunt de l’obra de Dermisache, cada peça presenta un univers propi, com si l’artista partís de zero cada vegada. Si bé ella mateixa va classificar el seu univers de signes en «textos il·legibles» (grafies similars a les dels manuscrits), «textos incomprensibles» (relacions formals amb les matemàtiques) i «textos llegibles» (esborranys del procés de creació), en uns i altres, Dermisache exercita un gest indesxifrable associat al dibuix i també a l’escriptura. Qualificada sovint com a poesia visual, Roland Barthes, referint-se a l’obra de Dermisache, l’any 1971 en destacava la «intel·ligència extrema dels problemas teòrics relacionats amb l’escriptura».