–Què creu que li deuen a Marcel Duchamp els seus poemes objecte? –Crec que 1’artista conscient actual deu molt a Duchamp. Una vegada jo era a París i feien una gran exposició de Picasso; deien que Picasso obria una nova etapa. Jo crec que tanca una etapa i el que 1'obre és Duchamp. La poesia visual n'és una filla, encara que ja n'hi hagués abans de Duchamp per unes vies diferents. Aquesta creativitat nova que eixampla el concepte de professió artística, això que un pintor pot fer escultura i 1’escultura es pot convertir en pintura, és a dir, sense unes fronteres tan clares, és una òptica que la va portar Duchamp amb els seus experiments. És a dir, els ready-made són un concepte més nou que el quadre. Picasso i Miró porten la pintura a un límit sensacional, però el senyor que canvia de mentalitat és Duchamp. –La poesia visual i els poemes objecte remarquen més un interès per l'absurd, la contradicció i l'ambigüitat que en l'obra literària? –No, és la mateixa via amb una eina diferent; hi ha objectes de tota mena: crítics, èpics, lírics..., perquè en això la poesia visual i d'objecte és molt semblant a la poesia de codi literari; els gèneres poden coincidir. –Els poemes objecte, els busca o els troba? –De tot, n'hi ha que em vénen i n'hi ha que els busco. Generalment, dels que he fet fins ara, n'hi ha molts que els he somiat; els veig en somnis, em desperto i els apunto, i si no és 1'objecte pròpiament és el punt de partida; aquí apareix un rodet de fil, llavors aquesta presència dispara unes idees, però el rodet ha estat una manifestació que ha sortit de dintre. Generalment la meva obra va de dins a fora, mai de fora a dins; això no vol dir que, com l'oda a Macià o la de Companys, sigui diferent, però en general les idees i els processos vénen de dins. Clopés, Josep: «Joan Brossa. Entrevista», Vents (febrer de 1988), núm. 30