—Per quin camí vau arribar a la poesia visual?

—Jo vaig començar fent poesia, en el sentit clàssic del codi literari i, precisament, vaig decidir-me a escriure teatre perquè buscava una altra dimensió a la literatura plana; vaig pensar que el teatre m'oferia aquesta altra dimensió. Potser era el moviment. En poesia, començo treballant molt el llenguatge; més endavant vaig notar el gruix de la perruca i aleshores, del que es tractava, era de treure aquesta perruca i ensenyar el cap del poema. Hi ha molta gent que aquest pas no el fa mai. Tot això em va portar —sobretot a Em va fer Joan Brossa— a una poesia molt expressiva, antiretòrica, directa, sense gaires adjectius, però amb vibració —aquesta vibració, si no la tens, no la pots aprendre, es té o no es té. Allò del duende. I el duende, diu Lorca, no és un pensar, és un poder. I d'aquí a la poesia visual, hi ha un altre pas. Tot ha estat un procés. A més, com que he treballat en moments difícils, publicar m'ha interessat, però no ha estat l'objectiu primer. Em sembla que tot ha esdevingut ben coherent i no gens gratuït. Una cosa s'ha anat desenvolupant a través de l'altra i així s'ha format un edifici. Una comunió, un contacte de coses diferents que es corresponen.

Nadal, Marta: «Joan Brossa: un poeta atípic», Serra d'or, núm. 373 (gener de 1991), p. 13