Martha Rosler va realitzar aquesta performance en directe en un programa televisiu de la Paper Tiger Television, una cadena no comercial de Nova York que, des de la seva creació el 1981, ha estat pionera en els mitjans de comunicació comunitaris i experimentals. En la seva performance, Rosler reconstrueix els missatges i la publicitat publicats a la coneguda revista de moda Vogue.

Asseguda davant d’un petit tocador, l’artista va passant els fulls de la revista mentre les va comentant. Amb una mirada crítica cap a aquest tipus de publicacions que redueixen la dona a un simple objecte de desig, Rosler denuncia també les condicions laborals que sustenten la indústria de la moda. L’artista apareix en escena segons els codis convencionals de la presentadora televisiva, fullejant les pàgines de la revista mentre la càmera es desplaça des de la seva cara a les imatges publicades a Vogue. Aquestes imatges s’alternen amb unes altres que mostren un taller de confecció no regulat de treballadores xineses a la ciutat de Nova York. La música de Blondie contrasta amb l’atmosfera de l’explotació fabril, alhora que apareix en pantalla un missatge on es compara el que cobren les treballadores tèxtils i les models de moda. Davant les imatges de la revista, Rosler es pregunta:

«Què és Vogue?

És fotografia, és voyeurisme, és mistificació, és fascinació, desig i identificació.

És l'aspecte, la postura, la pell del luxe.

És diners, és luxe. És tenir-ho tot, tot, tot!

És roba, pells, perfums, homes, homes cars! És moda.

És art. És arquitectura. És tenir-ho tot.

Es tracta de ser ric, d'identificar-se amb els millors de la classe.

Què és Vogue? És amenaça i l’olor de decadència.»

La peça acaba amb una imatge de l’artista desmaquillant-se davant el mirall mentre sona una peça de Schubert.